On són els diners a Internet?

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

D’aquesta manera s’interpel·lava i s’exclamava un conegut impulsor d’un dels principals grups de comunicació en català. No entenia per què el web del seu mitjà, amb centenars de milers de visitants i de seguidors a les xarxes socials no tenien valor pels anunciants que sí que li invertien en el format clàssic, en aquest cas el radiofònic. Abans una falca que un bàner. Curiós. I més en un temps de crisi on el retorn de cada pela invertida es mira amb lupa. Una lona al passeig de Gràcia té una audiència difícil de quantificar. I un anunci de ràdio també perquè parteix de les incertes enquestes de l’EGM ja que el Baròmetre, malauradament, no s’ha estandarditzat. En els mitjans digitals es pot saber pràcticament la marca dels mitjons del visitant: d’on ve i cap on va. Quanta estona s’hi passa i si li mou el ratolí per damunt de l’espai publicitari o hi passa però no hi clica.

L’espai nacional de comunicació ha progressat els darrers 10 anys. El quiosc virtual és molt més nacionalment normal que el de paper. Però falta que l’ecosistema digital es posi en valor. Si l’anunciant encara és incomprensiblement escèptic en la inversió a Internet, les principals centrals de mitjans pensen i articulen les seves campanyes en clau espanyola i no regional -que en diuen- tot i que els volums d’audiència i les afinitats amb el públic objectiu poden ser molt més elevades en els mitjans catalans. L’administració catalana alguna cosa hi té a dir quan externalitza la seva gestió de comunicació on-line. Sobta que durant anys el primer receptor de publicitat digital del Govern de Catalunya fos el web en espanyol de la Cadena Ser.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

També és poc comprensible que els diaris en paper puguin multiplicar per quatre la seva tirada per determinar el suposat nombre de lectors. Vaja, que per cada diari venut o regalat es compta de mitjana que el llegeixen quatre persones. Quasi res. Els digitals es mesuren bàsicament per l’usuari únic que vindria a ser un punt de connexió a la xarxa. Un punt que computa unitàriament però des del qual hi pot accedir fàcilment més d’un usuari.

Quan se sàpiga on són els diners en els mitjans digitals, tothom ja hi serà. Cal apostar quan encara no se sap ben bé on poden ser si no és en un negoci creat a l’entorn del mitjà. Si els nacionalment normals no hi són, correrem el risc de quiosquitzar-nos com el paper. És dir, que la majoria amb seu o mentalitat al quilòmetre zero doni la volta a la truita a la situació actual. També responsabilitat en els mitjans públics que sovint sembla que la versió digital hagi de ser el fill tonto de la família. Encara hi som a temps. Com sempre, depèn en primera instància que el propi sector es posi les piles i s’ompli d’autoestima.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.