Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

El terme “majoria silenciosa” va ser encunyat pel president estatunidenc Richard Nixon en un discurs en que justificava l’incompliment de la seva promesa electoral d’acabar amb la Guerra del Vietnam. Segons ell, el potent i actiu moviment de protesta contra la guerra sols era una “minoria” a la que oposava una “majoria silenciosa” que donava suport incondicional a les seves polítiques bel·licistes. Seguint el fil argumental lògic, la seva tesis vindria a dir que tota aquella gent que no es manifestava contra la guerra –òbviament més dels que si ho feien- era per que hi estava d’acord. Naturalment, la història ha demostrat que la majoria dels ciutadans dels EUA estaven en contra de la guerra –el mateix Nixon va ser escollit per que havia promès acabar-la- però l’expressió va fer fortuna i ha estat utilitzada de forma recurrent per part de polítics i periodistes per donar legitimitat a qualsevol tipus de decisió impopular.

Arran del moviment dels “indignats” i les acampades ha tornat a l’actualitat. Ara fins i tot circula per internet un manifest d’una autoanomenada “majoria silenciosa” –a pesar de tenir menys adhesions que participants en qualsevol de les assemblees de plaça Catalunya- que reclama la fi de les acampades. Però també Francesc-Marc Álvaro, des de les pàgines de La Vanguardia, s’autoproposa com a portaveu d’aquesta “majoria silenciosa” frontalment oposada a les acampades, encara que no té cap enquesta, estudi o informació que avali la seva tesi. Excepte un: si no estàs acampant és perquè hi estàs en contra.

La columna d’Álvaro, però, és només un exemple. Com resumeix la professora de sociologia de la Universitat Complutense de Madrid, Ángeles Diez, després d’un primer intent de silenciament –només tres mitjans van acudir a la roda de premsa on s’informava de la manifestació del 15 de maig- es va passar a una segona fase de boom mediàtic dominat “amable i simplificadora” per, finalment, arribar a l’actual on s’adverteix als acampats són “antisistema que manipulen el que va començar amb bones intencions”. Naturalment, com ni la capacitat de mobilització ni la simpatia cap al moviment semblen minvar, no falten les exigües minories amb la capacitat mediàtica suficient com per autoerigir-se en portaveus de la “majoria silenciosa” que, segons la seva tesi, no es trobaria representada a la plaça.