Sense punt i final

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Tots els periodistes sabem que un no pot rellegir infinites vegades l’article abans de lliurar-lo i que el punt i final és, sempre, i ho vulguem o no, l’assumpció d’una limitació. Tots els periodistes sabem que un no pot deixar reposar les idees tot el temps que voldria i que l’actualitat corre als nostres peus com un riu furiós i remogut. La política és l’art del possible, diu el lloc comú. El periodisme és l’art del que es pot escriure, en un temps i unes circumstàncies determinades. D’aquí neix una eterna dialèctica, que ens entreté des del temps del temps. Periodista o escriptor? Notari o historiador?

La mutació dels mitjans de comunicació de masses tradicionals a partir de l’entrada de les xarxes socials ha accelerat la realitat de la nostra feina, i les exigències que s’hi relacionen. Fa uns dies, en aquesta mateixa tribuna, parlava de Twitter, com la gran portada. Deia, en la frase final de l’article: “El titular ja no és alguna cosa que es ‘serveix’ al lector; el lector, avui, forma part del titular. Periodistes que en mirar el twitter esdevenen lectors; lectors que en entrar el twitter esdevenen una mica periodistes.”

I tanmateix, continuo donant voltes al tema, desafiant aquell ‘punt i final’ que tot periodista es resisteix a posar, malgrat tot. Hi he pensat aquests darrers dies, arran del fenomen de les acampades i de la manera com informació pràctica, debats, rumors i desmentiments han palpitat al seu voltant. He seguit amb atenció el hashtag #acampadabcn i #acampadabdn (de Badalona, la meva ciutat). Twitter ha estat –és- una font d’informació molt valuosa. Twitter com a mitjà. Sí, sí i sí.

Però tota vegada, he trobat a faltar la mirada distanciada, l’ofici, del periodista que sap contrastar i que sap fer-ho enmig de l’allau d’informació, que sap fer-ho surfejant entre RT i hashtags, sense perdre la perspectiva de les coses. Una nova mena de periodista, segurament. Un periodista que ja no posa ‘punt i final’, però que en té prou amb 140 caràcters.

Hi ha un espai per un periodisme compromès, incisiu i amb molts reflexos en aquest nou espai d’immediatesa. Quan trigarà a estendre’s a les nostres facultats l’assignatura de periodisme d’immediatesa? Caldrà que els nostres mitjans especialitzin professionals en la narració en condicions de treball? Noves necessitats requereixen noves habilitats.

De moment ens hi hem adaptat com hem pogut, però potser seria hora d’anar compartint algunes experiències i estructurant alguns coneixements. Ara més que mai la professió ha de trobar la manera de navegar entre la sobreinformació i la multiplicació gairebé infinita de fonts. Ara més que mai. Periodistes.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.