Entrevista a Serena Corsi, periodista italiana

La situació dels mitjans i del periodisme a Itàlia són preocupació més o menys habitual al nostre país. Per exemple hi va haver cert rebombori al voltant de l’anomenada “Llei Mordassa” [que prohibeix publicar el contingut de les escoltes telefòniques implicades en una investigació judicial].
Dins la gravetat que té aquesta llei i altres similars, ja que dificulta molt el periodisme d’investigació, el problema de Berlusconi en relació al periodisme i a la qualitat del mitjans a Itàlia és molt més profund. Va molt més enllà.

Per exemple?
Els mitjans dediquen tota la seva energia a parlar de Berlusconi, sigui bé o malament. Es dedica massa espai als escàndols i s’oblida el contingut polític del seu govern: la gestió de la crisi, la seva orientació econòmica, etc. Sembla que això no sigui greu. Amb aquesta estratègia potser aconseguirem desfer-nos de Berlusconi, però a costa de deixar el periodisme molt mal parat.

Curiosament aquesta obsessió pel periodisme supeditat a l’espectacle i l’escàndol es troba en els orígens del berlusconisme.
Sí, i ha anat contaminant als altres. Finalment ha aconseguit imposar la seva fórmula en que per generar opinió cal fer espectacle i ell mateix és el principal protagonista de l’espectacle, així que ens trobem en la paradoxa de la berlusconització dels anti-berlusconians.

Des d’aquí hi ha la percepció que a Itàlia hi ha un control absolut dels mitjans, però vostè parla molt del periodisme anti-Berlusconi. Hi ha mitjans dissidents?
Sí, molts. Ara mateix els dos principals diaris italians [La Repubblica i Corriere della Sera] tenen una línia frontal d’oposició. El perill de la concentració mediàtica és especialment greu en la televisió, però amb l’arribada de la TDT també s’ha matisat.

És cert que abans de la digitalització Berlusconi va arribar a controlar d’una manera o una altra –sigui com a empresari sigui com a polític- sis dels set canals de televisió, però llavors el que va passar és que aquest setè canal, que casualment es diu La 7, va començar a guanyar molta audiència, ja que el seu discurs representava la meitat de la població. És molt difícil tapar totes les escletxes.

Al País Valencià –que sovint es diu que està italianitzat- han guanyat molt de pes les xarxes socials com a alternativa al control dels mitjans tradicionals per una opció política. S’ha donat el mateix a Itàlia?
Completament. Són el futur. Aquest cap de setmana s’han de celebrar a Itàlia dos referèndums essencials. Un sobre mantenir la prohibició de construir centrals nuclears i l’altre sobre impedir la privatització de l’aigua. Ambdues iniciatives van néixer i es van desenvolupar a les xarxes socials fora de l’interès dels mitjans fos quin fos la seva orientació. Només quan s’ha vist que el resultat dels referèndums podia llegir-se com una derrota de Berlusconi alguns mitjans n’han començat a parlar. El que ens porta a dues conclusions: la primera que els mitjans no aprenen i que segueixen atrapats per aquesta dinàmica pro i anti, i l’altra és que les xarxes socials són capaces de marcar la seva agenda.