Llibertat d’expressió i responsabilitat social

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Llegeixo “Polvo de ETA”, un inquietant llibre sobre ETA i les seves arrels, de Joseba Zulaika (Alberdania), escrit durant la darrera i fracassada treva, i ensopego amb un epíleg terrible, afegit després de l’atemptat de la T-4 a Madrid. Es titula “Retorn i profecia de Yoyes” i està dedicat a l’exdirigent d’ETA que l’organització va fer matar el 10 de setembre de 1986 després que tornés al País Basc del sud. A banda la indubtable responsabilitat d’ETA, en el que algú va qualificar de “guerra de generals”, m’ha colpit especialment el paper que hi van tenir els mitjans de comunicació.

Yoyes havia estat íntima col·laboradora d’Argala i el va substituir a l’oficina política d’ETA el desembre del 1978 quan el va matar el Batallón Vasco Español. Un any després deixava ETA per discrepàncies polítiques i tàctiques, i començava un llarg periple per Mèxic i França, amb estudis i maternitat inclosos, que va acabar amb el seu retorn al País Basc del Sud. Va intentar mantenir la màxima discreció, sabent que no podia –ni volia– col·laborar amb la propaganda espanyola a favor de la reinserció. Havia tornat emparant-se en l’amnistia del 1977 i amb el compromís de les autoritats espanyoles que no li exigien la reinserció perquè no tenia causes pendents.

Els mitjans de comunicació, però van cuidar-se de treure-la de l’anonimat que buscava. El 21 de juny del 1984, quan encara era a Mèxic i havia deixat el nom de Yoyes pel de Nekane (Dolors), “El País”, publicava que ja no hi era, que seguia sent d’ETA i que havia tornat a París el 1983 per tornar a la direcció. Els periodistes d'”El País” podien haver contrastat la informació que no era sinó una filtració policial; fins i tot parlar amb ella o la seva família. El seu company Juanjo ho va haver de desmentir al diari dient que Yoyes/Nekane feia cins anys que havia deixat ETA i no hi havia tornat. Una confirmació pública, forçada per la notícia d'”El País”, que ETA no va perdonar.

Anys abans ja havia hagut d’afrontar informacions falses de la premsa mexicana que la feien recaptadora de diners per a ETA. “Ells segueixen assetjant-me, atacant-me, malgrat totes les dades que tenen sobre la meva vida, com negant realitats… És com si tots s’haguessin posat d’acord per matar-me”, escriu en el seu diari. El retorn al País Basc del sud va empitjorar les coses. La revista “Cambio 16” va posar a portada una foto robot seva amb el rostre ensangonat i un titular: “El retorn de l’etarra”.

La discreció que ella volia, el seu silenci, la negativa a donar entrevistes no li van servir de res. Era un botí massa preuat perquè els mitjans no en fessin mercaderia. Yoyes, malgrat seu, havia de servir a la causa espanyola de la reinserció dels penedits, era una baula més en la propaganda antiterrorista. Si no hi havia notícia, es fabricava.

Llegint i rellegint aquest terrible testimoni, crec que hi puc afegir poques paraules. Només que ara i aquí, vint-i-cinc anys després, les coses no han millorat. Amb el pretext de la llibertat d’expressió, sovint fem un periodisme –si és que això ès periodisme– a les antípodes del necessari relat objectiu, contrastat i respectuós per les persones, esadir responsable.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.