Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Avui ha sortit publicat a diferents mitjans del país el descobriment de la veritable identitat de la blocaire lesbiana i opositora siriana Amina Arraf. La suposada activista mantenia un bloc molt actiu des del passat mes de febrer, des d’on narrava les vicissituds de ser homosexual i opositora al país àrab i incloïa des d’històries més íntimes –relacionades amb la seva orientació sexual- a més polítiques que descrivien l’evolució de la revolta democràtica. El darrer text del bloc era redactat per una cosina d’Arraf i explicava la seva detenció a mans “d’homes armats pertanyents a un dels 18 cossos de seguretat del règim o alguna de les seves milícies afins”. El bloc va tenir un fort ressò internacional i Amina Arraff va concedir nombroses entrevistes per correu electrònic a mitjans com The Guardian, CNN o CBS i una amiga seva va ser entrevistada a la BBC i Al Jazeera. Fins i tot se n’havia difós una fotografia i s’havien engegat diferents campanyes internacionals per demanar el seu alliberament. Finalment, però, Tom MacMaster, un estatunidenc de 40 anys, resident a Escòcia i heterosexual ha admès ser l’autor del bloc, després de ser descobert per l’activista –no periodista- Andy Carvin.

Poques es coses es poden dir ara mateix, que no resultin evidents, sobre el perill de la informació que es pot extreure per internet i sobre la necessitat d’assegurar la fiabilitat de les fonts. Que la mentida estava molt ben tramada ho demostra el fet que MacMaster va arribar a enganyar mitjans coneixedors del terreny com Al Jazeera, el corresponsal local de The Guardian –amb qui va desconvocar una entrevista presencial a última hora per que assegurava que havia vist policies per la zona- o fins i tot la seva amiga i portaveu, qui després ha admès que només s’hi havia escrit i ni tan sols hi havia parlat per videoconferència.

Però el cas és un símptoma de la degradació de la informació internacional als mitjans. No només perquè, amb uns recursos econòmics minvants i amb un increment de la violència contra els periodistes, cada cop més mitjans optin per cobrir importants esdeveniments des de països distants, a vegades sense ni tan sols notificar-ho al seu públic. També, i no és menys important, perquè els mitjans tendeixen a buscar les fonts que millor s’adeqüen a les seves idees preconcebudes i tòpics culturals. Tom MacMaster ha declarat en la seva nota de disculpa que “s’havia sentit sorprès pel ressò obtingut”, però en realitat el seu personatge estava dissenyat per protagonitzar un best-seller al món occidental: gai a un país musulmà, activista pacifista per la democràcia, doble nacionalitat siriana-estatunidenca, nivell d’anglès perfecte… Aquest bloc es va convertir en una font essencial sobre els esdeveniments a Síria precisament per que explicava exactament el que volíem sentir i va donar peu a afirmacions com que l’homosexualitat està penada amb la mort a Síria, fet que es pot desmentir amb una simple visita a la Viquipèdia.

Més enllà de la decisió cada cop més estesa de no enviar corresponsals als llocs dels fets, existeix una mancança professional i cultural molt més profunda que ocasiona una explicació de la realitat internacional esbiaixada, plana i sense matisos, tal com va explicar Andy Robinson en una sincera autocrítica arran del cop d’estat d’Hondures ara fa dos anys. Autocrítica més necessària ara que mai, però que no sembla ser a l’ordre del dia, almenys a La Vanguardia, on a la notícia sobre la falsa blocaire no explica que la seva detenció també va ser publicada per aquest diari, extrem del que sí n’informa l’Ara.