Unanimitat total als mitjans

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que en ell apareix fa referència a la data de la seva publicació.

Des de La Gaceta fins a Vilaweb, un fantasma recorre els mitjans de comunicació… es podria escriure parafrasejant barroerament el manifest comunista. Encara que ara el fantasma és els dels “indignats”, que han aconseguit una estranya unanimitat als mitjans del país i d’arreu de l’Estat espanyol. Naturalment els arguments són diferents, a vegades fins i tot antagònics –es pot ser al mateix temps una institució espanyola i el símbol de la sobirania catalana?- i hi ha un alt grau de matisos entre, per posar un exemple, El Periódico i La Vanguardia, que per cert apareixen amb els titulars canviats.

Però més enllà del que pugui pensar cadascú de la legitimitat o idoneïtat de l’acció de desobediència massiva davant el Parlament o de la condemna als actes de violència –de totes dues bandes,- també cal ressaltar la distància abismal entre els mitjans i la classe política i bona part de la societat. Es obvi que el moviment dels “indignats” té una simpatia massiva –fins a un 80% al conjunt de l’Estat espanyol segons el CIS- i encara que es pot donar suport a les seves demandes però no a l’intent de blocar el Parlament, no es pot oblidar que aquesta no ha estat una acció clandestina o sorpresa, sinó anunciada públicament amb antelació i que ha ha aconseguit, no sols mobilitzar milers de manifestants, sinó també mostres de suport constants durant el dia d’ahir amb cassoles des dels balcons o clàxons dels cotxes, amb adhesions per milers a les xarxes socials –només cal veure com la pàgina de Facebook de l’acampada de Barcelona guanya “amics” a cada moment que passa- o als fòrums dels mitjans digitals. Ahir, davant el parc de la Ciutadella i amb el piquet ja format va intervenir algú de la talla democràtica i pacífica com Arcadi Oliveres. És impossible negar, llavors, que no hi ha una corrent ciutadana significativa que dóna més legitimitat a les protestes que als pressupostos.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Davant d’aquesta realitat i a l’espera de llegir els editorials de demà –en aquest punt sols Vilaweb ha demostrat que ha entès la revolució digital- la pluralitat mediàtica del país es redueix als matisos amb que s’oposa a l’acció. I no costa gaire de veure que no hauria de perquè ser així. Només cal llegir com s’informa de fet similars ocorreguts a Grècia avui mateix o els que van passar a Argentina el 2001, tots dos ocorreguts en països democràtics i amb parlaments escollits per sufragi universal.

Una unanimitat –i un divorci amb la societat- que es trasllada també a la classe política. Tots els partits, fins i tot els més crítics amb les retallades socials han pres la decisió d’entrar al Parlament al cost que sigui, fins i tot i sabent que tenien la votació perduda. En canvi fa sols uns mesos –i per posar només un exemple recent,- els diputats del Partit Democràtic italià, que vindria a ser el PSC d’aquí, van abandonar el senat per mostrar el seu desacord amb una llei que dificultava les investigacions periodístiques de la corrupció.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019