Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Durant les manifestacions d’ahir al Parlament es van tornar a viure episodis d’agressions i amenaces contra periodistes que estaven realitzant la seva feina. Aquest cop, però, la majoria d’atacs no van provenir de la policia, com va passar durant el desallotjament de plaça Catalunya el 27 de març, sinó per part de manifestants. Sigui quin sigui el bàndol, sembla que és manté la terrible tendència, davant informacions que no agraden, a matar el missatger.

Atacar el professional de la comunicació mai és una bona estratègia ni una sortida viable, fins i tot en els casos que el mitjà on treballa tingui una línia editorial contrària a les pròpies posicions o que incorri en manipulacions. Enlloc d’arreglar el problema l’agreuja i posa per davant interessos aliens a la llibertat d’expressió i d’informació. A més, potser cal recordar per molt obvi que sigui, que el responsable de la línia editorial del mitjà mai es troba en una situació en que pugui ser agredit.

Naturalment no es pot exigir la mateixa responsabilitat a un cos professional, entrenat i jerarquitzat que als convocants d’una mobilització on hi va qui vol, incloses persones amb ganes de fer fracassar la mateixa, però no per això aquesta violència deixa de ser condemnable igual que qualsevol altra, sigui contra parlamentaris electes o manifestants pacífics.

Precisament per això s’agraeix la ràpida condemna sense dubtes ni vacil·lacions emesa pels “indignats”, que s’han desmarcat de qualsevol acte violent i han ajudat a aïllar elements incontrolats de cara a futures situacions de conflicte. Una actitud que no ha trobat eco en els responsables d’Interior, que a hores d’ara segueixen buscant excuses i justificants davant les injustificables agressions a professionals de la informació degudament identificats.