Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

El maig del 2010, un jove de nacionalitat marroquina moria en circumstàncies mai esclarides del tot al Centre d’Internament per a Estrangers (CIE) de Barcelona. La principal empresa d’extracció de fosfats del Sàhara Occidental –considerat per l’ONU un territori colonial i per tant d’on n’és il·legal l’explotació dels seus recursos- és de Sant Cugat del Vallès. La policia és incapaç de trobar la seu de l’Instituto Nóos, investigat per una subvenció indeguda de 1.200.000 euros quan era presidida per Iñaki Urdangarín, gendre del rei espanyol. Les concessionàries d’autopistes de peatge acumulen beneficis molt per sobre dels costos inicials de les obres. La presidència de Juan Samaranch al COI va estar tacada pels casos de corrupció i la no investigació del dopatge. En els darrers tres anys més de 100.000 famílies han patit una execució hipotecària als Països Catalans. No hi ha hagut cap detenció pels més de 80 atemptats feixistes al País Valencià.

Algun d’aquests temes és possible que soni al lector, altres seran totalment desconeguts però no per això, obligatòriament, sorprenents. Però en tot cas és ben segur que no els hauran llegit a la portada de cap rotatiu del país, tot i que molts d’ells ho haurien merescut. Aquest és el leit motiv de l’Anuari Mèdia.cat, els silencis mediàtics 2011, que es presenta avui a la seu del Col·legi de Periodistes de Catalunya a Barcelona, que n’ha col·laborat en l’edició, juntament amb la Fundació Escacc. Aquest llibre, que es podrà descarregar gratuïtament en format digital, és un recull de dotze temes que, a desgrat de la seva rellevància, no han estat tractats als mitjans majoritaris o sols ho han fet de forma reduïda o esbiaixada o amb un enfocament que n’ha obviat parts importants. Són un recull del que el Grup de Periodistes Ramon Barnils ha considerat que eren les dotze notícies més silenciades del 2010.

“Sovint en parlar de censura parem esment només a la més explícita, aquella que practiquen els règims dictatorials i autoritaris –escriu el coordinador de l’Anuari, Roger Palà, a la seva introducció.- Ja fa temps, però, que la censura pren moltes i variades formes, i gairebé mai són òbvies”. I un d’aquestes formes és “l’oblit casual” de determinades informacions incòmodes per a l’statu quo per part d’uns mitjans de comunicació massa propers al poder, quan no formen part del poder mateix.