Quan la gent dorm

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

De totes les cites de Ramon Barnils que hem emprat per elaborar el vídeo per commemorar el desè aniversari del Grup de Periodistes (si no ho heu fet encara, el podeu veure en aquest enllaç), n’hi ha una que és especialment rellevant. És la reflexió que ens exposa, tranquil·la i valenta, l’Aurèlia Comas: “No se si quan la gent dorm s’ha de cridar amb pamflets i mots incendiaris. No ho crec”. Està extreta d’un article de l’any 1988 titulat Pim, seny i Estrasburg. Barnils hi reflexiona sobre el poder de la documentació i el treball d’investigació rigorós, raonat i serè enfront dels textos abrandats i els “mots incendiaris”.

La tendència al pamflet ha estat sempre una temptació per a tots aquells que sabem que el periodisme no és només allò que col·loquem entre anunci i anunci. En un context social on la gent dorm –i dorm molt profundament, malgrat puntuals brots d’esperançadora indignació– redundar en l’agit-prop de tota la vida no és la millor eina per guanyar complicitats. Però fer periodisme compromès, i no fer-lo amb mots incendiaris, no és pas fàcil. Els cronistes de l’allò establert no tenen gaires problemes a l’hora de teixir el seu discurs, perquè és el relat de la normalitat, allò que hom accepta perquè és “de sentit comú”. En canvi, els qui volen anar més enllà de l’acrític repicat de nota de premsa ho tenen més pelut. Si treballen en un mitjà convencional, hauran d’indagar en un llenguatge que no caigui en els fraus de l’estàndard periodístic i que, a l’hora, sigui creïble i assumible per al mitjà. I a més hauran de fer-ho bastint una agenda temàtica pròpia i assegurant cada pam de terreny que guanyin en aquest combat diari que és la redacció d’un mitjà de comunicació. En canvi, si treballen en això que anomenem premsa alternativa, estaran sovint exposats al pamflet fàcil i la retòrica militant. Malament rai, si escrivim només per a convençuts.

Davant d’aquest dilema, tot aquell qui es plantegi la seva activitat periodística amb actitud compromesa afronta diversos reptes. Primer de tot, formar-se. Bàsic. Hi ha qui diu que la carrera de periodisme no serveix per res, i que qualsevol pot practicar aquest ofici. És mentida. La carrera serveix, i molt. Això no vol dir que no hi hagi periodistes brillants sense títol, i absoluts ineptes amb certificat. En segon lloc, llegir. No llegir twitters i facebooks: llegir diaris. I llegir-ne molts. Sobretot, dels oficials. Conèixer l’enemic és bàsic. I sempre t’endús alguna sorpresa. En tercer lloc, fer-ho fàcil. No voler anar més enllà del subjecte, verb i predicat, sobretot si encara no dominem les eines més bàsiques de l’ofici.

En resum: “No cal cridar més fort: cal cridar millor”. La frase no és de collita pròpia, sinó que és una reflexió que d’en Guillem Carreras, periodista valencià bregat en mil i una causes. Aquesta, segurament, és la clau de tot plegat: aprendre a cridar de forma entenedora. De fet, potser fins i tot no cal ni cridar. Podem parlar tranquils i valents. Com l’Aurèlia, com tants d’altres.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.