Polítics, mestres i periodistes

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

El concepte “mitjans de comunicació”, així en sentit ampli i abstracte, és un dels més recurrents en qualsevol conversa i en qualsevol opinió que pretengui avaluar l’estat de les coses. Quan apareix és per ser la diana de tots els mals, una diana que comparteix amb “els polítics” i “l’educació”. Quan s’han de repartir culpes, sigui del tema que sigui, sempre apareixen un, dos o tots tres conceptes alhora, com els últims responsables de tot. I aquí sol acabar la discussió. Pilotes fora, a l’engròs i tots d’acord.

Si ens hi fixem, a l’hora de repartir llenya, parlem de “polítics”, “educació” (o “escola”) i “mitjans de comunicació”, amb aquests termes. Critiquem “la política”, i ho personalitzem en la figura dels “polítics”, segurament perquè són més públics, potser més corporatius i fàcilment identificables. En canvi, critiquem l’educació i els mitjans de comunicació, així en abstracte, però posem poc la mirada en les persones, en els mestres i els periodistes (passa el mateix amb la sanitat: critiquem la sanitat, però no els metges i metgesses). Apuntem al concepte, a la institució, a la indústria; en definitiva, al sistema.

En el cas de la crítica “als mitjans de comunicació”, a més, sovint hi recorrem des de les pròpies files del periodisme, fins i tot aquells que volem filar prim. I d’aquesta manera, despersonalitzant-lo i fent-lo gros, ventilem aviat el problema. Però d’aquesta manera, també, només aconseguim despersonalitzar la responsabilitat i, per tant, fer més difícil l’aplicació dels canvis necessaris. Com que no és culpa de ningú i ho és de tots a la vegada, jo vaig fent la meva, a l’espera que canviï el món.

D’aquí la importància, potser més que la crítica al sistema, de l’autocrítica amb un mateix; de no abaixar la guàrdia, de no caure en el pamflet (del qual en parlava aquí en Roger Palà), de no espolsar-se les puces apuntant alegrement “als mitjans de comunicació”. D’aquí la necessitat d’iniciatives com el mateix Media.cat, amb les anàlisis diàries, els informes periòdics o l‘anuari de temes silenciats; no tant per assenyalar males pràctiques, que també, sinó per reconèixer les bones, quan hi són.

Eh que tots recordem aquell bon mestre del què vam aprendre tant? Segur que feia alguna cosa més que explicar la lliçó, escalfar la cadira i queixar-se. Doncs en periodisme, escriure bé i repicar notes de premsa és escalfar la cadira. I, per la responsabilitat que tenim, ni mestres ni polítics ni periodistes ens ho podem permetre. Perquè amb bons mestres, bons polítics i bons periodistes, canviar el món segur que és més fàcil.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.