El Col·lectiu Emma, necessaris activistes

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

L’activisme de carrer és molt complicat de dur a terme de manera coherent i continuada. En primer lloc, perquè no és gens senzill arrencar la gent del sofà de casa i de la pantalla de televisió i de les moltes altres que ara li fan la competència. Però fins i tot si això s’aconsegueix, la facilitat amb què l’activisme pot derivar en accions i actituds inacceptables és molt gran. A vegades per la pròpia inèrcia del moviment, a vegades induït de manera més o menys encoberta pels adversaris. No cal dir que quan l’activisme defensa posicions contràries al statu quo, els mitjans de comunicació tradicionals s’encarreguen amablement de magnificar els errors i minimitzar els encerts.

A Catalunya hi ha un exemple d’activisme que des de la distància dels anys podem considerar globalment com una indubtable història d’èxit: el de la Crida a la Solidaritat, recordat tot just fa deu dies en un documental. A banda que va aconseguir alguns dels objectius que es proposava, la Crida va aportar una manera de fer fresca i nova a la Catalunya dels anys vuitanta, obrint els ulls a molta gent, engrescant-ne molta d’altra i acostant al pacifisme un moviment independentista que en aquella època s’emmirallava molt en el del País Basc.

Com no podia ser d’altra manera, l’activisme digital ha anat prenent el lloc a l’activisme de carrer. Els avantatges són clars: per començar, no cal arrencar ningú del sofà o les pantalles, ans el contrari. Els recursos necessaris, mínims, i les possibilitats, gairebé infinites. Aconseguir resultats efectius i reconeixement social, però, tampoc és automàtic: la competència i la diversitat de propostes són igualment infinites.

Trobo especialment interessants dos exemples d’activisme digital català lligat a l’àmbit dels mitjans de comunicació. El primer és el que va dur a terme durant uns quants anys, durant la passada dècada, el col·lectiu Contrastant. Es van fer famosos per ser els primers a posar seny i desmuntar les inflades xifres d’assistència a les manifestacions, que els mitjans de comunicació reproduïen –i massa sovint reprodueixen encara- de manera absolutament acrítica citant els organitzadors, òbviament parcials, i aportant com a molt un apunt a la baixa de la Guàrdia Urbana. Però Contrastant també era una plataforma de lectura crítica dels mitjans, de la qual aquest Media.cat n’ha recollit amb molt d’encert el testimoni.

L’altre exemple, encara actiu, és el del Col·lectiu Emma. S’autodefineixen com un grup de catalans que volen que el món ens conegui com som, no com diuen que som. Tenen l’antena parada al que la premsa internacional (sobretot del món anglosaxó) publica sobre Catalunya i vehiculen respostes quan creuen que la visió que es dóna sobre el país és esbiaixada. Tenint en compte el lloc de residència de la gran majoria de corresponsals estrangers que informen sobre Catalunya, això passa prou sovint. La Fira del Llibre de Frankfurt va fer que més d’un en prengués consciència. La importància de tenir un observatori crític dels mitjans internacionals, amb capacitat de reaccionar ràpidament i fer-ho en un anglès correctíssim, és superior al que la majoria s’imagina. De la imatge que Catalunya té al món en depèn, en gran part, la facilitat per trobar-hi aliats, en tots els àmbits.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.