Entrevista a Estanis Alcover, que després de sis anys acaba de deixar la presidència de l’Associació Catalana de Premsa Local i Comarcal (ACPC).

En quins temes ha canviat més la premsa comarcal en els darrers sis anys?

Sobretot en el fet de caminar cap a la seva professionalització i també en la recerca de nous models de negoci gràcies a les noves tecnologies, els telèfons mòbils i la ràdio i televisió.

Aquesta aposta per la professionalització ha marcat els seus dos mandats de l’ACPC?

Sí, ha esdevingut l’element central. Quan vaig entrar ja vam encarregar un Llibre Blanc intern del sector, totalment transparent i sincer, i després vam desenvolupar un Pla de Màrqueting, vam crear la marca “Premsa Comarcal” i finalment un Pla de Dinamització, que com ha resultat han aconseguit que la premsa local deixi de ser invisible als planificadors de publicitat de les grans empreses.

En aquest resultat ha ajudat també la posada en marxa del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura.

Totalment! Aquest ha estat un element decisiu que ha fet aflorar la realitat oculta i obviada pels mitjans nacionals, i és que quan t’allunyes de l’àrea metropolitana, el lideratge absolut d’audiència és per la premsa comarcal. En 38 de les 41 comarques això és així i el Baròmetre ha permès visibilitzar aquesta realitat.

Com han viscut la seva amenaça de tancament?

Com a ACPC vam fer un escrit oficial demanant que no es tanqués una eina que és imprescindible per tota la gent que durant anys i anys hem vertebrat el territori a nivell comunicatiu i que hem normalitzat el català. I a més vam oferir solucions, que al final són les que han acabat prevalent, ja que és obvi que una eina tan potent com el Baròmetre ha de ser rendible, potser s’ha d’aprimar una mica, però sobretot s’ha d’oferir a altres empreses que no siguin de comunicació i que poden estar interessades amb una base de dades immensa. I al final aquesta ha estat precisament l’estratègia que a permès la seva viabilitat.

Al marge de la crisi econòmica, la premsa ha de bregar amb la revolució digital, que és molt interessant però que no té encara un model de retorn econòmic. Com es viu això des de la premsa comarcal?

Jo crec que amb molt de realisme. La premsa comarcal, al ser una estructura empresarial més petita ha anat cap a la xarxa sense fer les grans apostes digitals insostenibles d’alguns mitjans grans, i encara que de moment tampoc tingui la fórmula màgica per aconseguir el retorn econòmic, tampoc ha suposat un increment de despeses. Això s’ha de fer sense perdre l’oremus i crec que s’està sent prudent.

I no suposa una pèrdua en vendes?

En general la premsa local no ha perdut tanta venda com la generalista. En aquest sentit s’ha aguantat prou bé, el problema és la pèrdua de publicitat, que ha estat molt forta. En els darrers quatre anys s’han perdut 25,7 pàgines d’anuncis, tan públics com privats, però això està relacionat directament amb la crisi i no amb el tema digital.

Durant la seva presidència també han fet una aposta pel món acadèmic. Com el valora?

Molt positivament, és clar, encara que aquesta és una feina que només comences a notar-ne els beneficis a mig termini. Però quan vam començar a treballar aquest tema només hi havia una universitat als Països Catalans que donava una assignatura trimestral de premsa comarcal. Ara en són set, generalment duren un curs, i tres d’elles –Vic, Elx i la futura de Lleida- han agafat aquest periodisme com a nínxol especialitzat per guanyar estudiants.

També hem organitzat postgraus de formació per als qui ja treballen en la premsa comarcal, premis d’investigació i en general ens hem donat a conèixer entre els futurs periodistes com una opció laboral sòlida i creïble, el que abans ni es tenia en compte.

Finalment, podria donar alguns apunts de futur sobre la premsa comarcal?

Jo el veig molt bé. Crec que la premsa comarcal és la millor posicionada per sortir de la crisi enfortida. A nivell internacional, la tendència que més creix és el periodisme de proximitat. El món està inventant una cosa que aquí ja fa 200 anys que tenim i que no morirà, senzillament perquè la gent necessita sentir-se vinculada al seu entorn i que algú li expliqui que passa amb la reparació del carrer on viu o quins són els actes de la festa major.