Va, sí, fes-ho!

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Diu el New York Times el que molts sabíem. L’anunciado en TV d’abans és, avui, un mitjà global en anglès dient coses com: “gent, que no es la quantitat, que és la qualitat”. És obvi, sí, però les obvietats, d’òbvies que són tendeixen a la invisibilitat. Recordem els primers temps de les xarxes socials? Aquella boja cursa per tenir més amics i seguidors que ningú. Confoníem un públic ampli amb el nostre poder d’influència i prescripció. L’equació fallava de totes totes, sí, però i què?, mira, tu, per si de cas…

Al final, a les xarxes socials no hi funciona res que no funcioni també en la vida, diguem-ne, presencial. Matrix és una bona pel·lícula, però és una pèssima metàfora del nostre món. Hi ha una sola ‘realitat’, avui i aquí i malauradament crec que encara és pertinent recordar-ho. “No, és que jo prefereixo el contacte personal…”, es defensen alguns com si es tractés de propostes excloents.

Una sola realitat, doncs, que té, és clar!, plans diferents, un dels quals, sí, habita en aquest terreny cada vegada més imprecís que situem dins la virtualitat. I doncs? Es tracta de ser-hi, sí. Es tracta de tenir molts seguidors, sí, però compte: quins, quants i, el que és més important, els haig de ‘classificar’?, i si és així, com? per què? Es tracta de dir-hi moltes coses, sí, però només en part. Quines coses diem? de quina manera? hem d’especialitzar-nos o podem anar ‘picant’ d’aquí i d’allà? Si no es tracta de quantitat, com mesurem la qualitat?

En un moment en el qual les capçaleres es desdibuixen (o abaixen la persiana, directament), guanya pes el periodista entès, ara més que mai, com una professió liberal.

Les eines per mesurar la nostra autoritat (que no saps què és Klout encara, ja pots anar-te espavilant!) poden ser llegides com una nova pressió, un nou mal lleig, que animarà previsiblement la facció negacionista de la professió… Però també les podem veure com una oportunitat per donar més força i solidesa als nostres projectes personals, tan precaris en els primers moments. Aquestes eines poden ser l’OJD del nou periodista, si em permeteu l’exageració.

La influència es desplegava abans en una agenda tancada que passava de feina en feina i en la forma com exhibíem davant dels jefes els sopars i les copes que fèiem amb les fonts… ara també, és clar, però també mostrem vàlua amb el potencial de difusió de les nostres cròniques als lectors, amb la capacitat de mobilitzar informació gràcies al crowdsourcing, en la riquesa d’una redacció atenta a les noves mirades i incorporacions del públic. I no és una bona notícia que això es comenci a mesurar amb seriositat?

A la professió, molts han viscut la irrupció del 2.0 com una fatalitat. Quants periodistes es presenten encara com a víctimes o, el que és pitjor, com a lúcids (ejem!) resistents?

I en canvi, som agents de canvi. Som protagonistes. Vet aquí un canvi de xip fabulós… i alliberador, també. Ho explica molt bé en Joan Carreras, en Janquim, el guru pacient, en aquest article, engrescador resum de la conferència que Ben Hammersley va fer al Col·legi de Periodistes, en un altre acte de la sèrie “10 en comunicació” que organitza Escacc.

“La crisi que hi ha als mitjans no és cap broma –diu el periodista– i encara que en bona part està oculta, els rumors i les converses entre col·legues fan creure que tard o d’hora també esclatarà aquesta bombolla. Els que comencin abans tindran més recorregut i, potser, un bon punt de sortida per reinventar-se i començar una altra vegada. Ens aniria molt bé tenir aquesta actitud al marge del context, més enllà de la crisi. Tornar a començar fa por. És veritat. Però no consisteix en això, viure?”.

Moltes paraules que es podrien resumir en un “va, sí, fes-ho!”.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.