Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Alguns mitjans es van fer ressò ahir de l’anunci de Plataforma per Catalunya (PxC) conforme havien demandat La Vanguardia, se suposa que per calúmnies o intromissió a l’honor –el comunicat de premsa del partit no ho especifica i tampoc han penjat el text complet de la denúncia al seu web- després que el rotatiu del Grup Godó es referís a PxC com a “partit xenòfob”.

Paradoxalment, la formació que ha fet de la lluita contra la immigració la seva principal bandera considera que això és “maltractar-la” i “acusar-la de coses molt greus”, ja que, segons la mateixa nota de premsa, la xenofòbia “és un delicte”. A més també suposaria una “simplificació del nostre ideari polític identitari”.

La qüestió no és senzilla i té múltiples facetes a tenir en compte, ja sigui des de la vessant jurídica com la periodística. La primera és la que menys dubtes genera. És molt difícil per PxC demostrar que anomenar-la “xenòfoba” és una calúmnia, ja que hauria de provar una “voluntat manifesta” de calumniar. Possiblement per justificar una demanda tan dèbil, Anglada assegura que “acusar-nos de xenòfobs és fer-ho d’un delicte”, però el problema és que això no és cert, segons explica l’advocat penalista i membre de la Comissió de Defensa dels Drets de les Persones del Col·legi d’Advocat de Barcelona, Jaume Asens. L’article 510 del Codi Penal espanyol considera delicte la “provocació a la discriminació, a l’odi o a la violència contra grups o associacions, por motius racistes” i no un ideari xenòfob en abstracte. Per tant, si Anglada o la PxC incorren en cap delicte de “provocació”en les seves declaracions o campanya electoral –com ho creu la Generalitat- és un fet que el jutge pertinent haurà de decidir en el seu moment, però en cap cas té relació amb la ideologia de la formació. És per això que Asens no veu “cap fonament” en la querella i l’atribueix a “motivacions polítiques sense base jurídica”. De fet, la PxC ja hauria utilitzat la mateixa tàctica en repetides ocasions, com quan va denunciar el vicepresident Jaume Bosch el 2005 per unes declaracions similars. Querella absurda, no sols perquè Bosch està emparat pel seu dret a la llibertat d’expressió, sinó també perquè com a diputat no pot ser processat per cap opinió.

Més complicada és la dimensió periodística. És lícit descriure la PxC com a “xenòfoba”? Segons el
Diccionari català-valencià-balear, xenofòbia és l’“odi o aversió a l’estranger, a persones o coses estrangeres”, punt al que des de la formació s’assegura que no arriben i que és una “simplificació del nostre ideari”. Però el problema és que al primer punt del decàleg que ofereixen al seu propi web s’hi pot llegir: “Les onades d’immigració il·legal augmenten la delinqüència, l’atur i la despesa social, plantegen conflictes lingüístics, religiosos i culturals, i bosses de marginació social, constituint una seriosa amenaça per a la identitat i cohesió social de Catalunya”. Les declaracions dels seus dirigents contra la immigració i els estrangers –en general, però els musulmans en particular- són habituals i el mateix Anglada va arribar a dir que “la majoria d’immigrants són xusma” i que “per a cada musulmà la missió de l’islam és governar el món”. Proves, més que evidents de l’aversió de la formació a “persones o coses estrangeres”.

Naturalment, des de la PxC prefereixen anomenar-se a ells mateixos com a “identitaris”, una expressió molt més neutra, però això ha d’obligar als periodistes a anomenar-los així? Si bé en el cas dels grans partits, la majoria de mitjans els anomenen segons la descripció que figura a les seves pròpies sigles, això no és així obligatòriament i sempre. El PP sovint és presentat com un partit de “dretes” a pesar que s’autodefineix de “centre”, CiU se’l descriu com a “nacionalista” quan prefereix el terme “catalanista” i la premsa de Madrid es refereix sovint a ERC com “la formació radical”. La feina dels periodistes és que les seves audiències sàpiguen de que estan parlant quan parlen d’una cosa i no que a cadascú se l’anomeni com li vingui de gust.