Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

La història és tan sensacional que La Vanguardia ha hagut de fer-se ressò d’una exclusiva del seu històric rival, El Periódico. Gràcies a un excel·lent treball d’investigació el rotatiu del Grup Z ha localitzat el veritable narcotraficant que s’amagava rere la identitat del veí de Montgat que, per ara, es troba empresonat a Nàpols i, òbviament, li ha tret suc a la història i l’ha destacada en portada. Els de Godó s’han limitat a reproduir una nota d’EFE centrada en la feina de l’ambaixada espanyola a Roma per aclarir el cas i que no entra en el perquè fins ara no s’hi havien posat. Però amb tan poques ganes que han conservat el redundant i feixuc titular original d’“Espanya intenta aclarir el confús cas d’un pres espanyol a Itàlia”.

Deixant de banda que el cas ja no és tan confús, ja que El Periódico explica bastant bé la seva resolució, la resta del text cita fins a set vegades les paraules “espanyol” i “Espanya” i Sánchez hi apareix sempre com portador d’aquesta nacionalitat, mentre que la seva detenció a la “localitat catalana de Montgat” sembla més aviat una casualitat i no la ciutat on hi residia. Sense anar gaire lluny, El Periódico defineix Sánchez a la seva portada com a “ciutadà català” i fins i tot La Razón –que publica la mateixa nota d’EFE- modifica el titular per un de menys embarbussat: “Espanya intenta aclarir el confús cas del veí de Montgat pres a Itàlia”.

Molt més hàbil ha estat Levante, qui enlloc de limitar-se a publicar un teletip d’agència ha buscat la seva pròpia història relacionada. En el seu cas la d’un metge de Gandia –enlloc el cita com a espanyol- que va patir un calvari similar el 2008 també a causa d’una suplantació de personalitat per part d’un mafiós italià i va arribar a passat vuit mesos empresonat al país transalpí, fets pels quals ara haurà de ser indemnitzat amb 85.000 euros.

La repetició del cas fa malpensar, no sols de la capacitat judicial italiana, sinó sobretot dels mecanismes de concessió d’extradicions de l’Estat espanyol, que sembla capaç de lliurar qualsevol persona davant el requeriment d’un tercer sense investigar si l’acusació té una mínima credibilitat. El cas d’Óscar Sánchez –en el que els seus veïns i els reporters d’El Periódico van demostrar més sentit comú i habilitats investigadores que policies i jutges- adquireix encara més gravetat al saber que no és el primer.

Encara que per fer justícia també s’hauria de reconèixer que no totes les peticions d’extradició provinents d’Itàlia són resoltes amb tanta celeritat. Militants d’extrema dreta d’aquest país amb acusacions de terrorisme van gaudir de refugi segur davant les constants negatives judicials espanyoles a aprovar-ne el seu lliurament.