Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Mentre arreu es discuteix sobre el futur de la premsa escrita i impresa, inserida en un cicle de canvis forçats per la crisi econòmica, la revolució tecnològica i diferents canvis culturals, al nostre país ens veiem forçat a afegir la necessitat de construir un espai català de comunicació. Les últimes aportacions al debat han provingut, el passat cap de setmana, del sud del Sènia. El periodista i escriptor Xavier Aliaga obria foc amb un escrit al seu bloc titulat “I per què no un diari en valencià?” i el mateix dia li responia l’escriptor Toni Cucarella amb un contundent “Per què no un diari en català?”. En una altra línia però sobre el mateix tema, l’Informatiu publicava ahir un ampli anàlisi sobre les ajudes a la premsa en valencià. Un debat complex i difícil de tancar, però no exempt de públic, si es compten l’alt nombre de comentaris que han suscitat totes les aportacions.

El debat sorgeix, a més, en un moment en que la crisi de la premsa escrita ha eliminat algunes de les poques opcions en català als quioscos valencians. El setmanari El Punt del País Valencià i el quinzenal L’Avanç ja van tancar fa uns pocs anys –encara que les raons i els processos van ser diferents- i l’Avui va decidir suspendre-hi la seva distribució. També han tancat algunes propostes comarcals, com el Crònica de la Vall d’Albaida o el Quinzedies de la Safor. Tot i això, ara mateix hi ha un centenar de periòdics no diaris en valencià, tots de caràcter local o comarcal, a més d’algunes interessants ofertes digitals, com el mateix Informatiu, Ara Multimèdia o Comarques Nord. La històrica Pàgina 26 no renova continguts des de març.

Sense una massa crítica prou gran –almenys a priori,- un empresariat disposat a fer una inversió més que arriscada ni unes institucions que animin a projectes d’aquest tipus –les ajudes a la comunicació en llengua pròpia de la Generalitat valenciana són inferiors que les del Principat d’Astúries- ningú sembla tenir clar per on pot sorgir un diari en català en terres valencianes.

Una primera opció seria que alguns dels diaris ja existents –sent realistes hauria de ser Levante- imprimís una versió en valencià, de la mateixa manera que ho fan El Periódico o La Vanguardia a Catalunya. De fet, un grup de Facebook amb dos milers d’adherits promou la iniciativa, però per ara no sembla que la pressió social sigui prou forta. I més si és té en compte que els moviments barcelonins en aquest sentit sols han succeït amb fortes ajudes públiques.

L’extensió d’un dels diaris catalunyesos al País Valencià tampoc sembla trobar-se a cap agenda. A la citada retirada de l’Avui s’hi ha de sumar la decisió de l’Ara de posposar la seva distribució al País Valencià a un futur indeterminat. En les seves respostes a un qüestionari de Mèdia.cat, el seu subdirector, Ignasi Aragay, destacava el cost econòmic de la distribució arreu del país i la fragmentació política –amb els conseqüents diferents tempos d’actualitat als diferents territoris- com els principals esculls a l’hora de plantejar un marc nacional complet. Marc que, ara per ara, sols cobreixen el setmanari El Temps i el digital Vilaweb, a més d’alguns altres mitjans més modestos, sobretot alternatius, com l’Accent, Llibertat.cat o Racó català.

La darrera possibilitat –i la que enfronta amigablement Xavier Aliaga i Toni Cucarella- és la creació d’un nou mitjà. Naturalment, i per la situació actual de la premsa, aquest potser no hauria de ser un diari clàssic, però sí tenir una vocació de masses que superés la cultura resistencialista habitual en molts projectes comunicatius en català. Aliaga proposa un mitjà centrat en el País Valencià –i que per tant pogués jugar la carta de la informació local- i Cucarella li contraposa un de marc Països Catalans, que podria aprofitar un espai de comunicació més gran i, per tant, una major audiència potencial.

Curiosament ningú planteja la possibilitat de començar per un diari comarcal a l’estil dels de la xarxa El Punt al Principat, una possibilitat a més, que adaptar-se bé a la desestructuració informativa interna que pateix el País Valencià i a nivells d’ús de la llengua pròpia molt diferents segons el territori.