Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

L’anunci de Rubalcaba de proposar una reforma de la llei electoral i a més explicant que “li agradava molt el model alemany” ha fet córrer rius de tinta immediatament però pocs mitjans s’han aturat a explicar en que consisteix exactament un dels sistemes electorals més complexos del món.

Pensat per aconseguir una fotografia parlamentària quasi exacta a la que mostren les urnes combinada amb dotar de certa proximitat territorial als diputats electes, l’anomenat sistema alemany –el comparteix amb altres països com Nova Zelanda, Escòcia o País de Gal·les- contempla un doble recompte, en el que es tenen en compte els diputats amb més suport a nivell local i el percentatge de representació a nivell nacional, pel que el nombre de càrrecs que els partits majoritaris aconsegueixen en el primer recompte es va restant per deixar constància de la representativitat local que els minoritaris obtenen a nivell federal. Amb una excepció: una barrera mínima del 5% de vots a escala nacional per a ser tingut en compte. I és precisament aquesta excepció a la regla al que sembla que es referia Rubalcaba i altres prohoms madrilenys quan parlava del “model alemany”, encara que ell no ho hagi especificat.

Però a més, el sistema alemany conté una altra excepció, i és que les minories danesa i frisona –i la maorí en el cas neozelandès- no estan obligades a assolir aquest 5% doncs és obvi que això es convertiria en un cas clar de discriminació per raons d’ètnia, però aquesta característica no ha estat explicada per cap dels defensors centralistes del “model alemany”.

Qui si té una barrera a nivell nacional pensada exclusivament per impossibilitar l’accés dels partits de les minories nacionals al parlament –i a més és d’un 10%- és Turquia, al que s’assemblen molt més les propostes de reforma del sistema electoral espanyol. Se suposa que dir que se segueix el model alemany ha de quedar millor que dir que es copia el turc, però si es recorden altres actuacions, com la Llei de Partits o el tancament preventiu de diaris, es podrà veure com no seria la primera vegada que l’Estat espanyol s’emmiralla amb el seu homòleg mediterrani.