Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Les darreres setmanes el món de la comunicació ha seguit amb fruïció el desenvolupament del cas que ha dut al tancament del News of the World a Anglaterra. L’escàndol generat per les punxades de telèfons han portat primer a una revolta dels seus lectors i, després, a la decisió del seu propietari –el magnat de la premsa internacional Rupert Murdoch- de tancar el diari més rendible de la secció britànica del seu imperi per tal de no perjudicar el conjunt del grup.

El debat que ha suscitat ha girat al voltant dels límits del periodisme i del fracàs de l’autoregulació, però poques veus han fet notar que les pràctiques del NOTW –com era conegut popularment el diari- eren, a més d’immorals, il·legals, i per tant no es tracta tan d’ètica professional com de control de policial d’activitats il·lícites i gairebé ningú ha apuntat la preocupant facilitat amb la que qualsevol pot punxar els telèfons que vulgui sense que la companyia responsable se’n doni compte ni –pel que sembla- doni explicacions.

Els fets, però, han servit per iniciar un ampli debat públic sobre la qualitat del periodisme i els mecanismes per frenar la colonització dels mitjans per la “informació brossa”, amb propostes com la que el professor de dret de la UdG, Marc Carrillo fa en un reportatge a El Periódico, de separar el periodisme de l’entreteniment informatiu, el segon dels quals “hauria de tenir un tracte jurídic diferent i no hauria de poder invocar el dret a la informació”. Una línia tan interessant com perillosa, ja que posar massa límits a la definició periodisme pot arribar a ser perillós pels que, com en Ramon Barnils, defensen una “professió incòmoda”.

A casa nostra el debat ha estat present amb un caràcter molt més local després que la regidora d’ICV per Barcelona, Janet Sanz, demanés en una piulada que Els Matins de TV3 prescindís de Pilar Rahola, després que aquesta defensés a la seva tertúlia que “els immigrants no ho haurien de tenir tan fàcil per votar”. La proposta va ser seguida per centenars de tuitaires que, dimecres passat, van convertir l’etiqueta #prourahola en la tendència dominant a Catalunya. En un llarg i sòlid article al seu bloc, el periodista Bertran Cazorla, argumenta com el fenomen de les tertúlies televisives a l’Estat espanyol és equiparable al dels tabloides britànics i alemanys i que per tant també se’ls hauria d’aplicar l’etiqueta “d’entreteniment informatiu”, diferenciada del periodisme i per tant es podria posar en dubte la seva idoneïtat en un mitjà públic com és TV3.

Diferències a banda entre els dos casos –per ara ningú acusa Rahola de cometre cap delicte- és bo que es discuteixi sobre la necessitat d’un periodisme rigorós i de qualitat, doncs és obvi que el control que poden exercir unes audiències exigents és la millor garantia d’uns mitjans plurals i amb vocació de servei públic, exigència que hauria de començar, precisament, amb unes tertúlies dominades per un pensament monocolor, tal com va provar un informe de Mèdia.cat el passat setembre o denunciava l’economista Vicenç Navarro en una carta oberta Manel Fuentes la setmana passada.