Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Caldria un periodisme d’investigació dels que feien els mitjans de Murdoch –amb escoltes telefòniques incloses- per saber si va ser primer l’ou o la gallina, si primer va quedar clar que Camps marxava –o més aviat que Rajoy el feia fora- i llavors El Mundo i Las Provincias editorialitzaven en contra la seva permanència al càrrec per la seva imputació formal, o va ser tot a l’inrevés i van ser precisament les editorials les que van empènyer Rajoy a forçar Camps a plegar.

Especialment revelador ha esta el gir del rotatiu de Vocento, fidel defensor dels popularistes al País Valencià, qui va passar de publicar una “entrevista” -per dir-ho d’alguna forma- a Camps durant la passada campanya electoral on el periodista reconeixia que li feia por preguntar pel “cas Gürtel”, a una editorial on s’assegura que “el líder del PP li deu moltes aclariments a la ciutadania” i una portada on “Camps s’ensorra”.

Fins i tot, vuit anys després de patir aquestes pràctiques sense dir res, Las Provincias s’atrevia ahir a queixar-se formalment per la prohibició de la Generalitat d’emetre en directe la roda de premsa on Camps va fer pública la seva dimissió. Mesura que, per altra banda, exemplifica fins a quin punt el PP valencià no ha entès encara en quin món viu, tecnològicament i comunicativa parlant. Amb un simple telèfon mòbil totes les ràdios van poder evitar una absurda prohibició que sols va servir per aconseguir una condemna unànime de la professió periodística.

Incomprensió que s’estén a les xarxes socials. El llançament a Twitter de l’etiqueta #todosconcamps va aconseguir ser tendència dominant però sols per a mostrar a internet el cansament dels valencians respecte el seu ja expresident i, també, el seu corrosiu sentit de l’humor.

L’únic altaveu que li ha restat fidel a Camps ha estat, inevitablement, Canal 9, que ahir va fer una cobertura que impossibilitava assabentar-se del perquè de la dimissió i que quedarà per a la vergonya de la televisió pública. Un llarg resum de la compareixença, un reportatge digne de la televisió nord-coreana sobre les fites dels seus vuit anys de govern i unes breus declaracions de Jorge Alarte, Ramon Jáuregui, Esperanza Aguirre i Esteban González Pons on tots, fins i tot els socialistes, el lloaven.

També és censurable –a un altre nivell- l’actitud de TVE, que va desconnectar l’emissió just en el moment en que Camps parlava en català.