Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Francisco Camps dimitia fa just una setmana després que la negativa de Ricardo Costa a assumir la seva culpabilitat li bloqués la seva estratègia de declarar-se culpable, pagar la multa i continuar la seva fugida endavant tot i el desgast polític que això suposaria. A pesar d’aquesta realitat –documentada per la presència de l’advocat del ja expresident a la porta dels jutjats esperant un Costa que mai compliria la promesa de presentar-s’hi- Camps preferia enrocar-se en la seva realitat paral·lela i anunciar que dimitia per “poder mostrar la meva innocència i la dels altres quatre encausats”, inclosos els dos que ja han reconegut la culpabilitat.

Però ni tan sols les claques més incondicionals semblen disposats a acompanyar-lo en aquesta versió i la majoria de periodistes de la tertúlia política de Canal 9 per excel·lència, DBT, prefereixen aplaudir-lo per “sacrificar-se” per Rajoy i criticar “la duresa” de la justícia davant “un cas insignificant” que defensar-ne la innocència fins a les últimes conseqüències.

Així, Iñaki Zaragueta, delegat de La Razón al País Valencià, reconeix que Camps va acceptar els vestits i va mentir en un article titulat, paradoxalment, “Camps, exemplar”. Isabel San Sebastián, columnista de El Mundo, també alaba la decisió de l’expresident de deixar de ser “un pes” per a Rajoy i assumeix la seva “ingenuïtat, malaptesa, incompetència o [possible] corrupció”, això sí, tot per dir que Rubalcaba era pitjor. L’analista política Esther Jaén no entra en judicis de valors, però revela amb pèls i senyals l’operació política que va portar a Camps a dimitir per “poder defensar millor” la seva innocència. I el tertulià Fernando Jáuregui assumeix que Camps “havia de plegar” però no per corrupte –“quin suborn hi ha en acceptar uns vestits barats?”- sinó per mentider.

Tot plegat pot semblar poc, però la dada és d’allò més rellevant després de veure la inflexible defensa de Camps realitzada des de DBT. El “programa estrella” de Canal 9 havia estat centre de nombroses polèmiques, no sols per la seva sectària línia ideològica dels analistes contractats, sinó també per la seva procedència –gairebé cap era valencià- i el secretisme al voltant del seu cost. El valor de DBT com a portaveu no oficial del Consell va quedar fotografiat per Levante poc abans de la dimissió quan va mostrar els seus contertulians entrant a la Generalitat per dinar amb el mateix Camps abans de gravar el programa. Dissabte passat era la pròpia Isabel Durán, –que avui considera els actes de Camps com una “relliscada”- qui explicava que se li va concedir la direcció del programa després de ser felicitada pel llavors president en persona.

El problema, però, d’uns i altres és que DBT no passava dels 58.000 espectadors en prime time, un ínfim 2,5% d’audiència.