Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Si d’alguna cosa ha fet gala La Vanguardia al llarg de la seva dilatada història és del seu tarannà moderat que, des del diari, s’ha venut com l’exacta impressió del sentiment social majoritari, dominat per l’imaginari del seny català. Però, o bé la capçalera de Godó està canviant o és que ja no queda gaire espai per al català assenyat. La reforma constitucional exprés dels darrers dies ha fet pujar el to dels analistes i opinadors dels diari, que han omplert les pàgines amb advertències tan contundents com que “es trenca el segell de 1978”, “recentralització”, “vernís jacobí”, “pas tacat” i fins i tot una comparació amb l’agressió de Mourinho a Tito Vilanova i una cultíssima referència al pacte Cánovas-Sagasta que va permetre la Restauració borbònica de 1876 i va instaurar el sistema de torns entre el partit liberal i conservador.

Però no sols a l’interior. El titular d’encapçalament d’avui –el prou acusador “Zapatero deixa ben poc marge perquè s’hi sumi CiU”- que contrasta amb el molt més suau de “El TC rebaixa l’Estatut” amb el que van informar de la retallada a l’autonomia de fa un any.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Llegint la lletra petita dels articles, però, sembla que les raons de la indignació de La Vanguardia tinguin més a veure amb la discriminació de CiU dels pactes que han portat a la reforma constitucional que al caràcter centralitzador –per no parlar del neoliberal- de la mateixa. A l’editorial d’ahir, el diari defensava que “Els qui més s’han queixat, i amb raó, han estat els nacionalistes que van votar sí a la Constitució. Per a CiU, la reforma trenca el pacte constitucional de 1978 al deixar-los fora de les negociacions”. Sembla, doncs, que l’única oposició hagi vingut de la coalició nacionalista –la posició molt més dura d’ERC o ICV ni s’esmenta- i que la veritable raó per la qual s’ha trencat el “pacte constitucional de 1978” hagi estat la marginació d’una CiU que en tot moment és recordada per la seva disposició a pactar i no, per posar algun exemple, l’exclusió d’un electorat que és, al final, l’única font de legitimitat de la Carta Magna.