Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

El trencament de les relacions entre Wikileaks i els cinc diaris internacionals que tenien accés privilegiat i exclusiu a la seva informació ha tornat a portar la polèmica web de filtracions a les portades dels informatius, coincidint amb la publicació global i sense restriccions dels 250.000 cables del Departament d’Estat dels EUA.

Tal com va passar fa un any, el focus informatiu s’ha centrat en la figura de Julian Assange i les interioritats de la seva peculiar organització i en canvi algunes de les seves revelacions més impressionants han passat totalment desapercebudes. El més cru i que costa de creure que passés desapercebut als diaris que fins ara tenien la informació és l’assassinat de deu civils iraquians esposats –entre els que hi havia cinc nens, un nadó i una dona de 70 anys- per part de tropes estatunidenques que després van tapar el lloc dels fets amb un bombardeig. O els abusos sexuals per part de cascos blaus a Costa d’Ivori que mai van ser investigats per l’ONU. També hi ha casos menors però paradigmàtics perquè afecten els propis mitjans que tenien la informació, com la suposada entrevista que la blocaire cubana Yoani Sánchez va fer a Barack Obama per a El País i que en realitat va ser resposta per un funcionari de l’Oficina Diplomàtica dels EUA a l’Habana. En canvi, anècdotes com la filtració d’uns telèfons de Zapatero i la Casa Reial espanyola, han tingut molt més ressò.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

La decisió de Wikileaks de fer pública tota la informació sense filtrar les dades dels informants –el que els podria posar en perill a segons quins països- ha despertat una intensa onada de condemnes cap al col·lectiu de Julian Assange, sobretot des del món del periodisme i, per exemple, l’organització Reporters Sense Fronteres ha decidit eliminar l’enllaç del seu web cap a Wikileaks.

Les raons d’aquesta actuació no són gens clares i les acusacions entre el portal i els  mitjans que fins ara li donaven cobertura han desembocat ràpidament en una guerra oberta. Segons els diaris implicats, la decisió seria responsabilitat exclusiva de Julian Assange, que hauria actuat de forma totalment unilateral, en una versió que ni tan sols apunta a cap possible motivació d’Assange per variar de forma tan brusca la seva forma d’actuar. Segons Wikileaks, però, la informació feta pública, en realitat ja circulava des de feia temps per la xarxa a disposició de qui sabés arribar-hi, en part gràcies a la publicació de la contrasenya que permet desxifrar els documents per part d’un periodista de The Guardian, el que violaria l’acord de confidencialitat signat entre les dues parts. De fet, en un comunicat Wikileaks assegura que la decisió de publicar tota la documentació és un esforç per obligar els estats a protegir les seves fonts arribat a la situació en que la informació sensible ja era, probablement, a mans perilloses i explica que ja van informar de tot això als EUA.

El més segur és que mai s’arribi a desentranyar del tot aquest laberint de secrets, acusacions creuades i filtracions interessades, però és obvi que, una altra vegada els arbres de Wikileaks han impedit veure el bosc de les actuacions dels EUA arreu del món i que una bona part de la responsabilitat recau en els grans mitjans als que Assange va confiar la difusió del seu material, encara que l’actuació fosca i erràtica del personatge hi hagi contribuït.

Sobre les fonts: Un últim apunt per ajudar a reduir la confusió. Molts mitjans han acusat Wikileaks de “descobrir les fonts”, el que, segons aquests, “resta credibilitat per a possibles futurs filtradors”. En realitat les fonts descobertes no són les de Wikileaks sinó les del Departament d’Estat dels EUA –qui realment potser tindrà problemes en el futur per aconseguir informació privilegiada- i que emprar la paraula “font” en aquests casos pot ser confús, ja que no es tracta de fonts periodístiques sinó d’informants al Govern estranger. Sense justificar la difusió de les seves identitats ni cap possible represàlia, la paraula més escaient per aquestes persones potser seria la d’“espia” i és responsabilitat dels EUA protegir els seus col·laboradors.