La incorrecció política realment existent

Joan Sebastià Colomer i Tejada escriu una columna titulada Paper de Vidre a la revista l’Accent. Amb una bona dosi d’ironia i molta mala baba Colomer es dedica a esbudellar sistemàticament les trampes discursives dels opinadors més neoliberals o conservadors que campen pels nostres mitjans de comunicació. Ell és l’autor –o copiador, això ja no ho sé- de l’expressió que titula aquest article.

I Colomer i la seva “incorrecció política realment existent” m’han vingut al cap arran de la polèmica suscitada per l’entrevista de Manel Fuentes a Vicenç Navarro a Catalunya Ràdio. De l’entrevista en sí crec que ja se n’ha dit tot el que es podia, però crec que va passar força per alt una piulada de Xavier Sala i Martín assegurant que “Alguns pensen que radio publica que no censura la no esquerra no es publica (sic)”. La frase, dita per algú que és omnipresent a les tertúlies dels mitjans públics del país –a més dels privats- contra algú que n’està pràcticament vetat –tot i tenir un nivell de reconeixement equiparable- té molt de delicte i denota o molta barra o una greu desconnexió amb la realitat o ambdues coses.

Però precisament aquest és un tret definidor dels opinadors més radicalment dretans que destapa Colomer. El fet de presentar-se com uns outsiders, gairebé uns antisistemes que s’enfronten en solitari contra un ecosistema mediàtic dominat per l’esquerra, quan no directament per criptocomunistes, que lluiten aferrissadament perquè s’hi puguin sentir algunes aïllades veus “liberals” i on són criminalitzat sols per dir certes “veritats incòmodes”. La frase “i ara hem criticaran per ser políticament incorrecte” acostuma a precedir una diatriba contra els immigrants, els treballadors, les dones o l’esquerra en general, però al final ningú ho fa, car la majoria d’opinadors estan massa ocupats sent tan políticament incorrectes com ells.

I és que a la majoria de mitjans –públic i privats- la incorrecció política realment existent no és la que ataca els “indignats”, els progres o els serveis públics –que és prou habitual- sinó la que critica el capitalisme, l’església, la policia o la monarquia, que és la que, de tant incorrecta, a penes existeix.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019