Els Pirates aborden Berlín

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

De les recents eleccions a l’Ajuntament de Berlín, que no és Ajuntament sinó Senat perquè la capital alemanya és amb Hamburg i Bremen ciutat-estat, la principal sorpresa i element d’interès és l’èxit del Partit Pirata. Es presentava per primer cop i va obtenir 130.000 vots, un 9% del total, poca broma, que li dóna dret a 15 seients. Tenint en compte que van presentar una llista electoral amb només 15 noms, es demostra que o bé són endevins o són els primers sorpresos de l’èxit que van tenir. De fet, els 56 seients que van obtenir als consells de districte no els poden ocupar tots perquè no van presentar llistes prou àmplies.

Arreu de l’Europa occidental, escèptics i desencantats amb els sistemes democràtics actuals han aixecat les celles en veure el triomf d’un moviment ciutadà aparegut des de la base, convertit en partit però sense aparell ni ganes de tenir-ne, que s’aplega a partir de l’objectiu inicial de defensar la llibertat a internet i el programari lliure, amb líders gens personalistes que parlen de democràcia interactiva i estan connectats amb les bases amb un interessant programa informàtic, que els permet consultar-los l’opinió de manera ràpida i eficaç.

Fundat el 2006 a imatge i semblança del Partit Pirata suec, aquest és el primer gran èxit electoral de l’homònim alemany i el que els obligarà a passar del tranquil terreny teòric i de les proclames al no sempre amable terreny de la praxi política, encara que sigui a l’oposició. Abanderats de la transparència fins al punt de convertir-lo en leitmotiv de la campanya electoral, la setmana passada van tenir la primera prova de foc: la primera sessió de la nova fracció, on calia escollir el futur portaveu, havia de ser oberta als mitjans de comunicació? No tothom ho tenia clar, però finalment els periodistes hi van tenir accés i el mateix partit ho va emetre en àudio-stream per internet. Durant la reunió, els 15 electes, 14 homes i una dona, tenien tots o bé un portàtil obert davant o un mòbil a les mans.

L’èxit del Partit Pirata berlinès s’ha analitzat del dret i del revés i tothom hi diu la seva. Tot i que les enquestes ja el vaticinaven, molt no s’ho acabaven de creure. Segurament, perquè van fer una campanya gens tradicional, molt allunyada de la de la resta de formacions. També pengen cartells al carrer, sí que ho fan, però sense líders carismàtics i amb missatges com ara: “Què hi faig jo dalt d’aquesta farola? A més, vosaltres tampoc anireu a votar”. La fortalesa del Partit Pirata, però, és a internet, els blocs, les xarxes socials, etc. Mentre la resta de partits encara fan un esforç per adaptar-se durant els dies de la campanya al món 2.0, per al Partit Pirata és el seu hàbitat natural, el seu llenguatge és el de les tecnologies de la comunicació. Una part de la clientela, sobretot però no només la més jove, rep el missatge i se n’adona que és sincer. Molts veuen el vot pirata com un vot de protesta i alternatiu, la versió berlinesa del moviment dels indignats. Tenen part de raó, és clar. És un vot semblant al què en el seu dia va ser a Alemanya el vot als Verds, partit que per cert ha perdut molts vots cap al Partit Pirata, ara que fa anys que són ben integrats dins el sistema, han exercit el poder i fins i tot han tingut ministres al Govern federal.

Si el Partit Pirata se’n sortirà i voldrà o aconseguirà fer el salt a la política federal és una incògnita que només el temps aclarirà. La inexperiència i les contradiccions de participar en un sistema que en gran part els és aliè els poden passar factura. La resta de partits polítics, encara que no ho admetin obertament, se’ls miren amb malfiança. Instal·lats en la seva torre d’ivori mentre contemplen l’allunyament de la ciutadania sense canviar o fer res més enllà de lamentar-ho contínuament, veuen com ara arriba un grup de joves frescos, que volen tuitejar de manera regular des dels plenaris i no només l’anècdota de torn, que no fan campanya seguint els manuals ianquis de comunicació electoral, que diuen les coses pel seu nom i no en funció de tacticismes de curta volada, i que a sobre exigeixen transparència, quan sempre ens han fet creure que la política és opaca per naturalesa. Però potser resultarà que no i aquesta serà la contribució de la revolució 2.0 a la política i els Pirates els encarregats d’aplicar-la.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.