Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

La plataforma que porta dos mesos demanant la dimissió de la directora de l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), Consuelo Ciscar, va convocar dimarts passat una roda de premsa per a explicar –una altra vegada- les seves raons. Les associacions de crítics d’art (AVCA), artistes (AVVCA i UAAV) i galeries s’han unit en la campanya “En defensa de l’IVAM”, on denuncien el que van titllar de “llei del terror” instaurada per Ciscar i que veta les exposicions de qui s’atreveix a criticar-la i que ha dut a “una degradació del prestigi del museu”.

Fins aquí tot transcorria amb normalitat i sense que, en realitat es digués res que no s’hagués denunciat amb anterioritat. Però llavors va voler intervenir Juan Carlos Lledó, administrador del museu –qui venia acompanyat de la cap de premsa- per respondre a les “tergiversacions i dades errònies” donades pels convocants de la roda de premsa, tot assegurant que venia a títol personal i com a “seguidor de la polèmica”.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Com els organitzadors es van negar a donar-li la paraula, la discussió es va traslladar als passadissos, on, envoltats per periodistes i fotògrafs, Lledó i José Luis Pérez Pont –President de l’AVCA- van protagonitzar una agra discussió a crits on el primer va negar les acusacions i va acusar el segon d’estar motivat per un “enfrontament personal” amb Ciscar i Pont argumentava els llaços familiars de Lledó amb la directora, fet que l’interessat va negar. Per sort la cosa no va anar a més i tot plegat va acabar amb una encaixada de mans.

L’esperpèntica situació, però, obliga a unes necessàries reflexions. La primera és que si la direcció de l’IVAM vol debatre els arguments dels opositors a la seva gestió, no seria més fàcil convocar un debat públic, obert i amb una moderació i unes regles democràtiques? El que va passar no va ser un debat, sinó un intent de boicotar un acte informatiu d’una plataforma social, un pas més en la voluntat del PP –el càrrec de Consuelo Ciscar és de designació política i el seu marit és l’exconseller Rafael Blasco- de controlar qualsevol tipus d’informació pública.

Però va sortir bé l’estratègia agressiva? És difícil respondre aquesta pregunta, ja que si bé és evident que molts mitjans es van centrar més en la polèmica i l’enfrontament que en els arguments de la plataforma –Las Provincias ho va arribar a comparar amb el programa Sálvame-, també ho és que la notícia no hauria tingut tant de ressò sense la col·laboració de Lledó.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019