Deu periodistes

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

L’altre dia una periodista es queixava a la xarxa que fossin les vuit del vespre i l’Ajuntament de Barcelona no hagués penjat ni una sola previsió de roda de premsa per a l’endemà. Suposo que esperava tenir alguna cosa a fer, a banda de buscar reaccions a qualsevol tema que surti publicat. Buscar notícies pròpies? Com? On? Em sap greu però aquest article servirà per rajar de moltes actituds que crec honestament que estan provocant una artrosi greu en totes les articulacions del periodisme. Des de fa anys. Dècades.

Això no passaria si no hi hagués gent a qui ja li anés bé que es construeixi la realitat informativa de cada dia amb una retroalimentació penosa entre mitjans: comença a les portades dels diaris, segueix a les tertúlies de ràdios i acaba a les entrevistes de televisió. Atenció, perquè en aquesta voràgine fagocitadora també hi emmalalteix internet, actualment a cavall d’una superimmediatesa de dubtosa qualitat (a banda de la vanitat de qui la difon) i de la propaganda frívola (us heu fixat quants mitjans digitals aparentment seriosos intenten sumar visites amb notícies roses?).

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Sí, estic generalitzant. Però precisament la tònica general fa que rara vegada algú se surti de la borregada periodística que et fa trobar a qualsevol convocatòria un mínim de deu periodistes. “S’hi ha d’anar”, et diran. Ah, sí? “Sí, que hi ha off the record i si no et veuen, no comptes”. Doncs, a mi, que no m’hi busquin. I quan m’hi trobin, que sàpiguen que és per pura obligació. Jo, en aquestes circumstàncies, escoltant una roda de premsa i fent i escoltant preguntes estúpìdes, no em sento periodista. Jo, no.

Ens hem fet un fart d’explicar en els últims anys que anàvem cap a un altre model de periodisme, cap a una explicació de les claus i de tots els punts de vista, cap al Why abans que el What. Doncs què voleu que us digui: a mi m’agrada que m’expliquin Whats que no sabia, notícies que només trobi en un mitjà i ben explicades, experiments a peu de carrer d’un periodista que no hagi anat a una roda de premsa. Si féssim una prova en una redacció i féssim sortir tots els seus treballadors corrents a la recerca d’una notícia, quants en trobarien una?

El periodisme d’investigació ha mort. Sort que Barnils ja no hi és perquè li agafaria un bon mal de ventre i ens pentinaria a tots plegats. Recordo que els últims mitjans que van intentar tenir una secció d’investigació, que no hagués de cobrir infectes rodes de premsa, van ser La Vanguardia i El Temps. No van durar massa. Eren una mala inversió. Nois massa pàl·lids per a la màquina. El periodisme d’investigació ha mort. El periodisme ha mort.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019