Fa uns dies vaig anar a un concert que em va semblar un horror, el de Maná al Palau Sant Jordi, però, com gairebé sempre, segons la televisió va ser un èxit espaterrant perquè els mexicans van omplir l’aforament, van desplegar un gran muntatge i el públic va vibrar. Parlem “d’un espectacle de llum, imatge i so espectacular (sic)” amb el qual el grup “va donar a conèixer els nous temes” i va permetre “recordar els èxits que els van fer famosos”.

Aquesta peça informativa, com les altres, va fer servir uns arguments intercanviables amb el 99% de concerts que es fan al Palau Sant Jordi, ja que allà, més o menys tothom hi va a muntar un “espectacle de llum, imatge i so espectacular (sic)”, amb “nous temes” i recordatoris “dels èxits que els van fer famosos”. De Sting a Sopa de Cabra; de Metallica a Miguel Bosé. Ja sé que la missió d’un telenotícies no és fer crítica musical, però oferir aquesta lectura d’un concert és com informar d’una cimera del G8 i parlar dels jocs de llums de la sala d’actes i dels aplaudiments que tots es van fer mútuament al final, o dir que un partit del Barça va ser un èxit perquè l’equip va guanyar i “90.000 persones van fer l’onada”, i no fer cap esment a estratègies de joc, rendiment dels jugadors o errors arbitrals. Oi que això no passa?

Sempre se’ns ha dit, i sempre hem mirat de compartir-ho, que la televisió no és un mitjà pervers per se, però si jo escric això a un diari o una revista em fan fora. Què passa amb la música als informatius? Per què és tot tan eufòric, buit i pla? A totes les cadenes, eh? Deu ser que, com una vegada em va confessar un redactor, és considerada material tou, desestressant, lleuger, balsàmic, proveïdor de bones vibracions i en cap cas portadora de reflexions, no fos cas que a l’espectador li sobrevingués una crisi coronària. “Oh, és que no fem opinió, només informem”, m’han dit algun cop. Carai, com sí dir que un artista “va triomfar” basant-te només en la reacció del públic (motivadíssim després d’afluixar 50 o 70 euros a taquilla), o callar davant d’un munt de calamitats artístiques no fos opinar!
Als noticiaris televisius, la música sovint no té tracte de cultura, sinó d’espectacle i frivolités. I llavors, un concert com el de Maná, que semblava dissenyat per a nens de vuit anys (com sí va quedar reflectit en totes les crítiques i cròniques que van sortir als diaris), a la televisió passa a ser, segons l’automatisme comú, un triomf i tothom s’empassa la notícia sense donar-li més voltes. Un cop més. Total, només és música. Música pop.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.