Fuentes com a símptoma

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Una bona periodista i amiga, i membre del Grup Barnils, em truca un dimecres al vespre perquè engegui la televisió i sintonitzi Antena3. Obedient com sóc, engego l’aparell i m’hi trobo Manuel Fuentes fent l’enze.

Res a dir, és clar, sobre un programa d’entreteniment fet i pensat des de les espanyes i per a les espanyes. Fórmula amb regust de déjà vu, gracietes sense gràcia i imitacions tronades. Ja s’ho faran. O no.

I dic ‘o no’ perquè Manuel Fuentes té l’immens privilegi, i la responsabilitat proporcional, de comandar el transatlàntic informatiu del matins de la ràdio pública d’aquest país. El conjunt de la societat catalana, i el conjunt de la professió, podríem recordar-li que tot allò que diu o fa un periodista,  especialment un periodista d’un mitjà públic, el compromet i n’afecta, per bé o per mal, la seva credibilitat. I això va molt més enllà de l’exclusivitat que caldria suposar en una ocupació d’aquest nivell amb les contraprestacions de què es beneficia.

Un cop vist i escoltat Fuentes en el seu programa espanyol em va venir al cap una frase del mestre Kapuściński: ‘Els periodistes d’estil clàssic som una minoria. Massa companys de professió no fan preguntes ni s’interroguen. Fer de periodista és una professió per a tota la vida, una raó per viure. Una identitat. Ara tenim media workers que canvien constantment de feina. No s’identifiquen amb la professió. Ni la identifiquen.’

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.