‘Quedaràs decebut, dels polítics…’

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

“…i quan hi vaig ser, qui em van decebre van ser els meus excompanys periodistes!” Amb aquesta cruesa se sincerava un dia d’aquests un exdirigent polític que, de formació i professió, havia estat periodista fins que va decidir fer el salt a l’àmbit públic.

Frases com les del títol són les que escolten sovint els companys de professió quan abandonen la seva feina de redacció i decideixen fer el salt a la política, ja sigui ostentant un càrrec de primera línia, de segona, a les entranyes del partit o bé treballant com a caps de comunicació d’alguna institució.

La reflexió apuntada inicialment se sustentava en tot un seguit d’arguments que em van deixar tocat. “Convocàvem una roda de premsa per anunciar X, però als meus excompanys tan sols els interessava la nostra reacció a les declaracions que acabava de fer Y, i de fet només publicaven això”, explicava. O, una de més greu: “Anunciàvem que d’aquí a sis mesos assoliríem A. Passava el temps i gairebé cap periodista ens preguntava en quin punt del procés ens trobàvem.” O, encara més greu: “Un altíssim càrrec d’un periòdic editat a Barcelona em va dir: “Us tractarem bé si ens passeu informació de primera mà”. Quan li vaig respondre que nosaltres no fèiem favoritismes i que tractàvem tots els mitjans per igual, el meu partit/departament/àmbit va deixar d’existir per a aquell diari”.

Exposats aquests casos, sumats als que dilluns apuntava n’Albert Balanzà en aquesta tribuna, si com a col·lectiu ens miréssim amb la mateixa mirada crítica amb què observem als polítics… qui en sortiria més mal parat de tot plegat?

No m’atreviria a posar la mà al foc.

Ara bé, també és cert que, la contrapart, tot sovint tampoc no és queda coixa… I no parlo només de les rodes de premsa sense preguntes, de les respostes amb evasives, de les declaracions buides per perjudicar el contrincant, de l’obsessió per sortir a la foto…, que també. Anys enrere, quan hi havia calés per a programar campanyes publicitàries, era realment deliciós poder observar de primera mà com les administracions repartien la publicitat institucional afavorint uns mitjans i deixant en la més absoluta misèria als altres. Tant hi feien OJDs o EGMs: els amics eren els amics i s’havien d’engreixar. I això, clar, acaba anant estretament lligat amb la feina dels periodistes.

Així, doncs, ens trobem en un bucle de difícil sortida. Els periodistes deceben. Els polítics deceben. I la ciutadania? La ciutadania s’ho mira cada cop amb més distància: després de l’atur, el funcionament de l’economia i la immigració, la insatisfacció amb la política és la quarta principal preocupació dels catalans segons el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat (enquesta febrer 2011). I quant als diaris… quants dels vostres amics el compren cada dia?

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.