El periodisme esportiu, un pseudoperiodisme?

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Algunes dècades enrere, a la universitat, es deia que qui agafava l’especialitat de periodista esportiu era perquè no servia per a res més. Clarament era considerada una categoria menor dins de la professió. És evident que avui dia, amb el boom de l’esport, aquesta percepció ha canviat. El mercat laboral periodístic actual demanda professionals per farcir els espais esportius dels mitjans, cada cop més extensos i seguits per lectors, oïdors i telespectadors. I la televisió ha convertit alguns d’aquests periodistes en estrelles mediàtiques.

Tanmateix, on es veu clar l’exercici d’aquest suposat pseudoperiodisme és en els diaris temàtics, els d’aquí i els de fora. Molt sovint les portades en són un bon exemple, per no parlar de les moltes pàgines dedicades al futbol, no exemptes de hooliganisme. Però on s’arriba a extrems esperpèntics és en les televisions espanyoles, públiques i privades, especialment quan retransmeten competicions internacionals amb participació d’esportistes mesetaris o catalans. Es tracta quasi sempre de la deriva cavernària de que parlava en David Bassa, aquí mateix, fa un mes.
Però com passa amb quasi tot, en el periodisme esportiu nostrat també hi ha algunes honroses excepcions, d’entre les quals citaré només Joaquim Maria Puyal.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

És clar que una part molt important de la matèria prima amb la qual s’ha de treballar (els esportistes professionals i bona part de directius) no és de les millors per a lluir-se. Quan hom entrevista un esportista, en general, ja se sap el que dirà, que no serà precisament cap resposta de premi Nobel. Poques sorpreses, doncs. Però també aquí hi podem trobar alguna excepció que confirma la regla. No cal dir que la més destacada, ara mateix, és en Pep Guardiola.

Al nostre país, el català continua sent el gran discriminat d’aquest tipus de periodisme, especialment l’escrit en paper, amb la recent i honrosa (però minoritària) excepció d’El 9. No crec equivocar-me si dic que ni la redacció d’El Mundo Deportivo ni la de l’Sport no han fet cap pressió davant de les seves respectives propietats -Gupo Godó (La Vanguardia) i Grupo Zeta (El Periodico)- per tal que en facin també la versió en català. Desconec si un nombre significatiu de lectors ho han demanat, tot i que m’estranyaria. Per cert, cal dir que en les respectives versions digitals d’aquests dos diaris esportius si que hi ha la opció del català. Però té trampa: et remeten al traductor automàtic de Google!.

Voldria advertir que, en aquest i d’altres temes que pugui tractar aquí en el futur, la meva visió serà sempre la d’una persona externa a la professió, ja que, malgrat haver passat per la facultat i haver treballat o col·laborat en mitjans de comunicació durant molts anys, mai no he fet de periodista stricto sensu.

Finalment, no crec que de les anteriors reflexions, massa esquemàtiques, se’n pugui treure alguna conclusió que respongui amb certesa la pregunta del títol. És evident que caldria profunditzar-hi més…

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019