El diari El País ha estat el rotatiu que més espai i esforç ha dedicat a explicar tots els detalls relacionats amb la suposada trama iraniana –promocionada per elements governamentals d’aquest país- que pretenia atemptar als Estats Units, implicant una bona part de la seva extensa xarxa de corresponsals internacionals. Des d’un principi els titulars han estat contundents i no han deixat cap espai al dubte: “Els EUA frustren un pla iranià per a matar a l’ambaixador saudita a Washington”, “La trama iraniana desencadena l’alarma pels llaços entre ‘narcos’ mexicans i el terrorisme” o “Els EUA sospesen les represàlies contra Iran”. Fins i tot l’única i breu peça que hauria de donar la versió de l’altra part –“Iran rebutja les acusacions dels EUA d’atemptar contra l’ambaixador saudita”- és en gran part un compendi de les diferents acusacions contra el país persa de fomentar atemptats fora les seves fronteres. Amb poques excepcions, la resta de diaris s’han quedat –encara que dedicant-li molta menys rellevància- amb aquest relat, que ha estat també el que han difós les dues principals agències de notícies espanyoles que reprodueixen la majoria de mitjans.

Amb aquestes acusacions tan greus sembla obvi que el discurs hagi derivat en sols dos dies cap a les represàlies que els EUA poden prendre contra l’Iran –Obama en persona ha anunciat plans en aquest sentit- i quines fórmules legals s’han de seguir per aplicar-les. Resulta natural creure que si el govern d’un país democràtic llança una acusació tan greu contra un país estranger –i més encara si aquest no és una democràcia- és que té proves fonamentades i que no hi ha gaires motius per al dubte. El problema és que aquest mateix govern, fa sols vuit anys, va demanar al món que el cregués quan deia que Iraq tenia armes de destrucció massiva com a argument per a enviar el país àrab i al final aquestes no existien. Pel que no hauria de semblar tan estrany demanar un cert principi de precaució als periodistes, ja que fins i tot els governs democràtics poden mentir o poden ser enganyats.

Això és el que han fet els periodistes estatunidencs del Washington Post i el Wall Street Journal, que han començat a preguntar a fonts diferents a les governamentals i han vist que no totes les peces del trencaclosques encaixen tant bé. Segons estan publicant aquests diaris –i que els lectors catalans poden saber gràcies a que La Vanguardia ha optat per recórrer a l’agència alemanya DPA enlloc de a les espanyoles habituals i al corresponsal d’El Punt Avui- hi ha raons més que suficients per a dubtar de la versió oficial, que la trama està “massa mal organitzada” i hi ha “massa elements estranys” per creure-se-la, com a mínim sense preguntar més.

Els dubtes deuen ser tan grans que el mateix corresponsal de El País a Washington ha decidit incloure’ls a la seva crònica d’avui, encara que al darrer paràgraf del text i sense esmentar-lo en la titulació. Però com aconseguiran els EUA l’aval del Consell de Seguretat de l’ONU si no poden demostrar la seva versió dels fets? El periodista ho té clar: “Una de les raons per a que això passi és la implicació d’Aràbia Saudita, un país ric i petrolier amb el que Rússia i Xina estan interessats en mantenir bones relacions comercials”.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019