Un periodista mata el periodisme i després es suïcida

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ja fa temps que dura, aquesta cançoneta. Cada dos per tres surt algun periodista a certificar la mort del periodisme. I encara sort, si ho diu un periodista. El més habitual és que ho proclami un sociòleg amb ulleres de pasta, un blocaire sense estudis, algun opinador amb pretensions o, pitjor encara, algun d’aquests professors de comunicació que no ha exercit mai el periodisme. Excel.lent. És com si jo proclamo, dret dalt d’una cadira ben solemne, la mort de la física quàntica. Embolica que fa fort.

El periodisme, per començar, no existeix. El periodisme és una idea, una vocació, un servei, una aurora boreal. Mentre hi hagi gent que la viu i la veu, no morirà. El fem els periodistes cada dia, de manera que si un periodista proclama la mort del periodisme està proclamant una altra cosa més terrible: que ell ha tirat la tovallola i ja no fa periodisme. Mentre quedi un periodista fent bé la seva feina, el periodisme viurà. Mentre quedi un indi apatxe, els apatxes existiran.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Tenim més eines que mai per fer periodisme. La tecnologia, que alguns han vist com una amenaça contra el periodisme, és una immensa oportunitat. Tots els periodistes que ens han precedit haurien volgut tenir les eines que nosaltres tenim al nostre abast. A més, el moment actual juga a favor nostre: el volum d’informació és tan eixordador, l’allau és tan colossal, que necessitem més periodisme que mai per separar bé el gra de la palla.

Això no treu, alerta, que els enemics són legió i assetgen el castell pels quatre costats amb torres d’assalt i catapultes de foc. No vull parlar d’altres països ni de les dictadures ni de res de tot això. No cal anar tan lluny. Als Països Catalans ja hi tenim prou amenaces: els poders polítics, els interessos empresarials, els (en mal dia els vam batejar com) “periodistes ciutadans”, la vagància, la rutina, la manca d’edició, l’editorialització, l’amiguisme, el plagi, la “becarització”, el propagandisme o l’autocensura són exemples que tots hem patit o practicat. És contra tot això que lluitem, encara que a vegades cedim i perdem una batalla. Hi ha col.legues que han passat al “costat fosc” i n’hi ha d’altres que sempre hi van ser. N’hi ha que van i vénen, com les orenetes.

Però, siusplau, no fem derrotisme. El periodisme, com nosaltres, rebrota sempre i sobreviu als seus il.lusos enterradors. No comencem nosaltres a cavar-li la fossa.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019