Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Entrevista al periodista valencià Pascual Serrano, autor de llibres com “Desinformación. Como los medios ocultan el mundo” i “Traficantes de información. La historia oculta de los medios de comunicación españoles”.

En el llibre “Traficantes de información” hi ha molts empresaris i molts pocs periodistes. No és una mica estrany en un treball sobre mitjans de comunicació?

Precisament perquè els mitjans s’amaguen darrere dels periodistes és important parlar de qui hi ha darrere, qui són els veritables propietaris d’aquests mitjans, ja que aquests condicionen les informacions que després llegirem o escoltarem.

I una prova d’aquesta importància és les dificultats que he tingut a l’hora de documentar-me per al llibre. És curiós que els responsables d’informar-nos, d’impedir el secretisme i garantir la transparència dels altres poders siguin tan opacs quan es tracta d’ells mateixos. Les empreses de comunicació es perden en entramats de societats amb accions que al mateix temps són propietat d’altres entramats amb més accions que sovint acaben a paradisos fiscals on és impossible qui és el propietari final de la informació que ens arriba.

En aquest sentit, la investigació es fixa més en les empreses que en el discurs.

Sí, a diferència del que vaig escriure a “Desinformación”, aquesta vegada no he fet una anàlisi ideològica dels mitjans, sinó que m’he limitat a certificar a qui pertanyen i crec, sincerament, que la resta no cal. Com va dir Bob Woodward, el periodista que va destapar el cas Watergate, “ens basta amb seguir el rastre dels diners”.

Una altra cosa paradoxal és que els mitjans de comunicació mai informen d’ells mateixos com a empreses. Poden explicar els problemes, ajustos laborals i fins i tot èxits econòmics dels altres, però mai els seus propis. Jo vaig anar al darrere de la cap de premsa de Telecinco durant una setmana per a que m’expliqués la compra de Cuatro –on ells eren els guanyadors-, sense èxit.

Es pot esperar que una empresa parli malament o fins i tot objectivament d’ella mateixa?

Però és que aquesta precisament és la prova del cotó fluix. Si no informen correctament del que tenen més a prop, com podem esperar que ho facin del que tenen més lluny? Perquè es dóna el cas que no són empreses normals, sinó la gent encarregada d’informar-nos.

Habitualment s’argumenta que aquesta situació no és tan important. Que mentre el mitjà sigui negoci el propietari no influirà en la línia editorial.

Òbviament això no és cert, si no no hi hauria tantes dificultats per saber qui controla els mitjans. Si saps que l’amo de tal diari té els seus diners en SICAV sabràs que és molt difícil que en les editorials se’n demani la regulació. O si una empresa de televisió es troba radicada a un paradís fiscal no sentiràs mai als seus presentadors criticar-ne l’existència.

Fins i tot jo tinc una anècdota personal que il·lustra això. Abans tenia una columna d’opinió habitual en un diari de Vocento. Havia criticat el PP i el PSOE, havia defensat Chávez, en fi, que creia tenia molta llibertat per dir el que pensava, fins que un dia vaig dedicar la columna al conseller delegat del BBVA José Ignacio Goirigolzarri que es retirava amb una pensió de tres milions d’euros. La història ni tan sols era nova, ja havia sortit a molt mitjans, però tot i així la meva columna no es va publicar mai i el diari va deixar de demanar-me les col·laboracions. El banc era un dels principals accionistes de Vocento i jo havia citat un dels seus directius pel nom. La propietat dels mitjans funciona com la Camorra, no es pot dir en veu alta el nom dels capos.

Però si un mitjà fa trampes habitualment, es quedarà sense audiència i haurà de desaparèixer.

Això potser passaria si es donessin les condicions per a una lliure competència, però no es donen. Són habituals les relacions empresarials entre mitjans en principi competidors. Alguns s’enfronten en la premsa però col·laboren en la ràdio o la publicitat. Altres empreses tenen al mateix temps mitjans ideològicament antagònics. Però al final tot el pastís es reparteix entre poques famílies. El cercle de propietaris de mitjans és molt més petit del que pensem i això és possible perquè les lleis que en regulaven la concentració s’han anat tornant cada cop més laxes fins a esvair-se quasi completament. I les darreres normes, com la Llei General Audiovisual espanyola, han anat en aquesta línia.

Al 1971 Vázquez Montalbán alertava sobre la creixent presència de bancs en les empreses de mitjans. Avui aquesta presència ja no és creixent, és total.

Sembla que les empreses privades no en tenen mai prou i ara volen debilitar, si no acabar, amb els mitjans públics.

Aquí es barreja l’interès pel pastís publicitari amb les ganes de controlar tota l’audiència, perquè si la gent prefereix veure un bon documental abans que ‘Gran Hermano’ tenen un problema.

Encara que en aquest punt jo coincideixo –per altres motius- amb les televisions privades i crec que un bon servei públic d’informació no ha de dependre de la publicitat. Defenso que als mitjans públics no n’hi hagi.

Els defensors dels mitjans públics creuen que això els debilita, perquè es redueix la seva capacitat econòmica.

És que hi ha molt poca gent, fins i tot d’esquerres, que defensi que cal gastar diners en els mitjans públics. És popular gastar diners en hospitals i no ho és gastar-los en televisió, però jo crec que cal  gastar diners públics per tenir una bona sanitat i també per tenir uns bons informatius.

Per engreixar maquinàries de publicitat governamental?

És que les maquinàries de publicitat les tindrem igual, amb la diferència que a un mitjà públic li podrem exigir un consell d’informatius, un consell d’administració amb presència de l’oposició i sindicats, un control ciutadà… ho podrem aconseguir o no, però ho podem demanar, mentre que mai dels mais aconseguirem que aquests controls existeixin en una televisió privada.

Sé que és una opinió minoritària, però penso que els mitjans privats són més permeables a la influència política que els públics, ja que al final depenen igual de subvencions, publicitat institucional, canvis legislatius, etc. Sense haver de donar cap explicació a canvi.

I per certificar això tinc dos exemples. Un a Itàlia, on Berlusconi controla totes les televisions, les privades com a propietari i les públiques com a primer ministre. Bé, quan va esclatar l’escàndol de les prostitutes, la primera cadena que va entrevistar una de les noies –amb tres mesos de retard però ho va fer- va ser la RAI. El segon és a Hondures, on una de les primeres mesures després del cop d’estat del 2008 va ser privatitzar la televisió pública. No la van posar sota control militar ni en van censurar els continguts, sinó que la van regalar a un empresari de la seva corda per assegurar-se que, encara que ells perdessin el poder, aquella televisió els seguiria sent fidel.

I ja per acabar. Últimament s’ha parlat molt del poder de les xarxes socials i internet com alternativa al poder mediàtic. Quina és la seva opinió?

Crec que aquesta influència s’ha magnificat. Les xarxes socials o els blocs són importants i poden tenir cert valor a l’hora de deixar en evidència als grans mitjans, però no poden exercir un paper contrahegemònic. Aquest només es pot exercir des del poder de l’estat, amb canvis legislatius profunds que regulin la propietat, la concentració i la responsabilitat social dels mitjans de comunicació tal i com s’està fent a alguns països d’Amèrica Llatina. De la mateixa manera que no podem pensar en canviar l’educació sense legislar sobre l’ensenyament públic no podem pensar que canviarem els mitjans sense canviar-ne les lleis que els afecten.