La mort de Gaddafi als mitjans

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Les imatges de la mort de Muammar al-Gaddafi van donar la volta al món en qüestió d’hores. O menys. No hi havia les càmeres de televisió en el moment de la seva captura, però sí telèfons mòbil. Enregistrades per un dels rebels libis, no van trigar gaire a ser a la xarxa i a obrir els noticiaris de totes les cadenes. Unes imatges repugnants i colpidores que mostraven una part del poble de Líbia, després de mesos de guerra, acarnissant-se contra un dèspota que havia dirigit el país durant dècades.

Fent una cerca per la xarxa, em trobo molts comentaris de gent queixant-se de l’emissió de les imatges. N’hi ha un que es qüestiona si “és periodisme mostrar la follia d’una massa assassinant una persona com a l’edat mitjana” (@marcbelzunces); un altre que demana que deixin “de retransmetre una vegada i una altra les cruels imatges” (@fcll1957); una altra que pregunta si “no hi ha horari protegit per emetre les dures imatges” (@krisnylsa). El periodista Jordi de Miguel (@jordidemiguel) també mostra la seva “indignació” pel “tractament informatiu de TV3”: “Tot el meu menyspreu per aquest acarnissament en les imatges. Tres minuts de crònica només amb imatges de l’execució i cadàver de Gaddafi. Vergonyós. No és fàstic el que em regira sinó la manca de dignitat”.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Segurament aquell dia a la majoria de redaccions es va debatre sobre si transmetre o no el vídeo, si publicar o no les fotografies. La cruesa de les imatges bé es mereixia, com a mínim, un debat. Fins a quin punt era necessari mostrar-les o mostrar-les totes? Què aportaven a la informació? Era morbositat, afany d’audiència? Tenien rellevància informativa? Després de tants mesos en parador desconegut i amb el precedent de la falsa imatge de Bin Laden, hagués estat creïble un titular informant de la mort de Gaddafi sense una imatge que l’acompanyés? Quina transcendència històrica tenia?

Després de rebre unes dues-centes queixes per la cobertura que n’havien fet, la redactora en cap de la BBC explicava que la cadena ho havia avaluat amb deteniment i havia conclòs que l’emissió del material era necessària “per tal de poder transmetre la naturalesa dels fets dramàtics i horrorosos” que s’havien viscut aquell 20 d’octubre. De la mateixa manera, el web del canal 3/24 advertia, en el text que acompanyava el vídeo: “Les imatges són molt dures, però les difonem per la seva transcendència històrica.” En altres casos, la majoria, no hi havia cap advertència; com en el recull amb “La captura i linxament de Gaddafi, en vídeos” que va fer El País.

L’agència Reuters va publicar l’endemà un article en què argumentava que “la pressió de la xarxa” havia reduït “el xoc per les escenes macabres”, de manera que, si bé mostrar imatges d’una persona en el llindar de la mort havia estat normalment “un tabú periodístic”, això començava a “cedir sota la pressió de la publicació instantània a internet i la creixent disponibilitat d’imatges fortes sobre les notícies”.

Val a dir que les imatges han permès constatar que Gaddafi fou capturat viu i que el van matar després, fets que han portat l’ONU a demanar una investigació, ja que també la guerra es regeix per unes lleis.

Potser la conclusió és que no tot és blanc o negre, que l’emissió i la publicació de les imatges podien tenir diversos graus. Això es constata, per exemple, quan un hom fa un cop d’ull a les portades dels diaris de l’endemà. Alguns van optar per posar-hi la imatge del cos inert de Gaddafi mentre que altres van publicar fotos dels rebels libis celebrant la mort del mandatari. En altres casos, apareixia una foto d’arxiu de Gaddafi viu. En el nivell més baix, es troben portades com les de The Sun i el New York Post. Sense comentaris. A casa nostra, l’històric anunci d’ETA va minimitzar, òbviament, la presència de Gaddafi a les portades. Amb tot, la majoria de rotatius van publicar imatges del cos de Gaddafi, excepte El Punt Avui i l’Ara, que van donar tot el protagonisme de portada al cessament de l’activitat armada d’ETA.

Epíleg. Casualitats de la vida. Quan aquest article ja ha estat escrit, em para una noia camí de la feina. Estudia periodisme i em vol fer unes preguntes per al diari de la universitat: què en penso de la difusió de les imatges de Gaddafi? Entre poc i massa, responc, abans de resumir en unes quantes frases els paràgrafs d’aquí el damunt. Me n’alegro que a la facultat en parlin. Els fets ja s’han consumat, però el debat és ric, encara que sigui a posteriori.

Per cert, que parlem del mateix personatge a qui ‘la major part de dirigents occidentals s’abraçaven encara el 2009’, tal com recordava VilaWeb i també el bloc Paper Papers, que va publicar un apunt amb “Les fotos que falten avui a les portades” (que recull fotografies de Gaddafi amb dirigents de tot el món) i un altre sobre “Portades que són revenja”.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019