‘No t’ofengues, però els periodistes teniu molt mala premsa’

Arribo amb la càmera de fotos, la gravadora i el bloc de notes i la directora em rep amablement, però de seguida m’informa que “no hi haurà reportatge”. Com? Primer xoc, ja que havíem quedat i semblava que estava tot programat.

–“Vam parlar el cas al claustre i es va decidir que no ens podíem arriscar a una mala publicitat del centre, així que no hi haurà reportatge”.

Repeteixo el que ja li vaig argumentar per telèfon: que en cap cas volia criticar el seu institut, que jo era un convençut defensor de l’educació pública i que, precisament per això, volia denunciar les seves mancances, per a que millorés, pressionar les institucions, etc. etc.

Molt amablement em respon que creu que soc sincer però que la decisió no li correspon només a ella i que haig de ser jo qui ha d’entendre la gent que no em coneix i que no té raons per fiar-se de mi: “no t’ofengues, però els periodistes teniu molt mala premsa”. Explica, llavors, la darrera experiència de l’institut amb la premsa ja fa uns quants anys. Llavors hi va haver unes baralles al barri –fora del centre- però per a les televisions el lloc més fàcil per trobar adolescents conflictius era l’institut –el públic, és clar- i es van plantar a les seves portes per parlar amb els estudiants –la majoria menors- sense oferir cap informació de context, no van emetre les declaracions de professors que havien gravat i fins i tot van arribar a llogar pisos al davant de l’institut per filmar d’amagat.

No sé que dir-li. Com explicar-li que no tots els periodistes som iguals? Què alguns no recorrem a la mentida i l’engany per humiliar gent que no té opcions de defensa? Com aconseguir que diferenciï entre uns i altres si nosaltres som sovint els primers en generar estereotips sobre qualsevol col·lectiu social?

La directora parla amb amargor. També he estat testimoni d’aquestes pràctiques i sé que diu la veritat. Intentaria explicar-li que els mitjans continuaran sent presents, que aïllar-s’hi és impossible i que aquesta mai serà la solució i que, encara que petites, hi ha opcions entre la invisibilitat i l’espectacularitat, però sé que darrere la frase de “la decisió del claustre” s’hi amaga un mecanisme per evitar poder ser convençuda.

I em sento estafat. No per ella, sinó per suposats companys que amb la seva recerca del darrer escàndol que augmenti una mica l’audiència van deixant rere seu res més que terra cremada per al periodisme seriós i de profunditat que intentem fer altres. I el que és pitjor, un altre bon reportatge sobre l’ensenyament públic –o com a mínim això és el que jo hagués intentat fer- mai serà publicat.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019