Tres dies d’octubre

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

El mes passat hi va haver a Barcelona tres actes públics de la ultradreta espanyolista en qüestió de 20 dies. La concentració de Plataforma per Catalunya (PxC) a la plaça de Sant Jaume el dia 2, la celebració del 12 d’octubre a Montjuïc -amb concert nazi posterior a Poblenou- i la protesta falangista davant de la seu d’Òmnium el dia 22.

Els protagonistes, en els tres casos, són col·lectius insignificants en el si de la societat catalana (tret de l’èxit electoral relatiu de PxC) i que destaquen per la seva migrada capacitat de convocatòria, unes poques desenes de persones en la majoria de casos. Uns amb prou feines van mig omplir un pub al seu concert, els altres eren una trentena tallant el carrer Diputació -i ja vam veure que no eren gaires més al seu acte estrella, ara fa dos anys a Arenys de Munt-. Fins i tot la mateixa PxC, tan magnificada, va punxar estrepitosament davant de la Generalitat.

No obstant això, tots tres actes han tingut la seva presència a la majoria de mitjans catalans, en el que és un excel·lent exercici d’eficiència comunicativa, segurament involuntari, però envejable. Si dividim els minuts de glòria mediàtica pel nombre d’afiliats d’aquests col·lectius o per la seva incidència social i política, el resultat és d’una rendibilitat espectacular.

Aquest sobredimensionament no és el més greu, sinó el tracte normalitzat que reben sovint aquests col·lectius. I, periodísticament, aquí hi ha el problema, en considerar-los com una entitat normal, com un esplai qualsevol. Gent que proclama la xenofòbia, el racisme i l’homofòbia, que representa l’herència directa de la dictadura franquista, que nega l’Holocaust, els veiem fent declaracions als mitjans de comunicació. Gent que en un país normal estaria il·legalitzada i perseguida, aquí els posem els micròfons i les càmeres perquè s’expressin lliurement. I no per contextualitzar-los i posar-los al seu lloc, sinó per reproduir-los el missatge tal com raja. Impunitat al carrer, impunitat judicial i, a sobre, impunitat mediàtica.

A vegades és el redactor de cada mitjà, qui fa de corretja, conscientment o inconscient; a vegades és una agència, que envia la nota i totes les redaccions -incloses les que habitualment es desmarquen de les males praxis- la reprodueixen acríticament. Va passar el 12 d’octubre amb una nota d’Europa Press, on un líder nazi s’esplaiava, ell solet, i va passar 10 dies més tard, també amb aquesta agència com a font inicial i amb una nota que donava el doble d’espai a declaracions falangistes -opinant fins i tot sobre la fi de la lluita armada d’ETA- que a les dels concentrats demòcrates.

Són tres fets puntuals que segurament ens han passat desapercebuts, tres dies d’octubre en què el feixisme ha tret el cap com si res, tres gols que la societat catalana ha encaixat sense ni saber on era la porteria. I la porteria no és altra que els valors de la convivència, la identitat i cohesió social del país, el respecte mutu i el dret a la diferència. Sovint pensem que el periodisme és informar, retransmetre, ser testimoni neutral; i oblidem que el periodisme té una funció ètica i una missió transformadora intrínseques. I això passa, entre altres coses, per prendre partit pels drets bàsics de les persones, crear un cordó sanitari i negar la paraula al feixisme.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.