Auto(a)nomenats

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Del llenguatge del poder i el poder del llenguatge, sempre n’hi ha exemples pràctics i dràstics. Sarcàstics i demodràstics. Molts usos lingüístics categoritzadors perduren, altres s’esvaeixen i alguns fins i tot s’enquisten tant que al final no saps ni on van començar. Passa, a tall d’exemple, amb l’insondable calaix de sastre que ha esdevingut “antisistema”. I és ben comú amb el mot “antifeixista”. Transmutat, traduït i reconvertit a casa nostra, per màgia mediàtica, en un sorprenent  “autoanomenats antifeixistes”. Sorprenent? No tant: el llenguatge mai no és neutral.

La gesta etimològica va tornar a passar el darrer 12 d’octubre, quan un grup d’antifeixistes -sí, carai, conjunt de persones oposades al feixisme, que tampoc és tan difícil de copsar- van sabotejar un concert obertament ultradretà al Poble Nou. A cop de roc contra el rock neonazi. L’endemà “els autoanomenats antifeixistes” omplien teletips bords, brins de breus i fermes condemnes.

Autoanomenat, no cal dir-ho, perverteix el llenguatge, mutila el sentit i escora la notícia. La càrrega simbòlica i ideològica del terme, pejorativa i humiliant,  és tan òbvia que es fita una hora lluny: en veritat no ho són, vénen a dir. En un pueril judici moral que és alhora sumaríssim polític i sentència mediàtica. Esbiaix estigmatitzador que s’empra sempre, indefectiblement, quan la protesta acaba en confrontació violenta, aldarulls o esbatussada i calamarsa. En aquest supòsit i enverinant el llenguatge, apareixen els follets de les redaccions. I el corrector automàtic de word, modern censor postmodern, situa indefectiblement el terme autoanomenat com a prefix obligatori. Enlloc no està escrit però, ni en l’acadèmia ni en cap ciència política ni en tota la filosofia sil·lògica, que l’existència de violència política o accions directes bandegin una determinada condició ideològica. Metonímia de mitjans i mètodes: els contraris al TGV que van llançar pastissos a la presidenta de Navarra fa res, no deixen d’estar en contra d’infraestructures ‘desarrollistes’ macrofaraòniques pel simple fet de recórrer a la crema pastissera. No fotem. Informativament acumularien dues categories: ser contraris al TAV i dispensar pastissos. I punt. Que algú vulgui recriminar l’acció i reprobar la conducta en un faldó d’opinió, passi. Està en el seu perfecte dret. Però confondre deliberadament informació, opinió i judici de valor polític és una altra cosa. Propaganda crua i pura, que impedeix llegir la realitat. Entendre-la.

Remenant cassoles i rebobinant hemeroteques, és constatable que el terme “autoanomenat” va sorgir i estendre’s ara fa 12 anys. I en un altre 12 d’octubre. El del 1999. Quan centenars de joves antifeixistes -amb consciència de país matxucat pel franquisme i tones de memòria per recomprometre’s- van enfrontar-se obertament, a la carretera de Sants, per impedir un míting de l’ultradretà Saenz de Ynestrillas. Causística causal i gens casual, aquell prefix “autoanomenat” es va confegir des dels despatxos socialistes de l’Ajuntament de Barcelona. Un mitjà ben concret, que pressumeix de pedigrí progressista, el va popularitzar. I d’ençà, cada cop que l’extrema dreta tiba els barris -de Salt a Russafa- i la protesta social deriva en tensió, sura el terme. Com a inqüestionable.

En perspectiva, potser estaria bé començar a desempallegar-nos de llegats lèxics ben tòxics. Deixar de fer el joc a uns codis nascuts per justificar les autoanomenades tortes a la dissidència,  equiparada avui a nova forma de delinqüència. Qui té poder sempre genera imatge. I llenguatge. Agradarà més o menys la realitat, convenceran o no els mètodes triats, es dubtarà lliurement de la tàctica i l’estratègia, però desproveir, dubtar o negar l’impuls ideològic antifeixista és informativament absurd. I políticament arriscat, però no dir perillós.  Apunt a banda mereix que, espectacularitzant la disrupció confrontativa, es minimitzi el debat social irresolt sobre com s’atia i com s’atura l’auge del populisme xenòfob. Auge que inquieta com mai als antifeixistes d’un país esberlat per la dictadura: se sap on i com comença, però mai com acaba.

Acabant. Potser el nom no fa el relat, d’acord. Però si no recuperem el nom exacte de les coses -provar de veure, provar d’entendre, provar d’explicar, que diria Kapuscinski- ens endinsarem en el parany del llenguatge fet doctrina. Al servei del poder i interessos aliens. L’altre hipotètic impossible és generalitzar els autoanomenaments, però no hi hauria maqueta ni dictadura dels caràcters que ho soportés. Posem per cas: l’autoanomenat gentleman Fèlix Millet, l’autoanomenada líder d’opinió Pilar Rahola, l’autoanomenat salvapàtries Duran Lleida,  l’autoanomenat socialista Rubalcaba o l’autoanomenat demòcrata-de-tota-la-vida Juan Antonio Samaranch. En fi, que tot autoanomenament té càrrega de fons. Per aquest senderi, i posats a reblar el clau d’autoanomenar-ho tot, serà just que aviat ens toqui el rebre. A través d’un recorrent “autoanomenats periodistes”.

Parany final per cloure. Llenguatge, desigualtat i dominació. Perquè no és el mateix antifeixistes al carrer que elits al poder. Amb la primera fila dels personatges més nostrats la cosa canvia ben substancialment. No només s’autoanomenen demòcrates. Sinó que també s’autonomenen pel càrrec. I aquí pau (informativa) i després glòria (monetària). Eureka.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.