Noves eines per una vella feina

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

“Les principals capçaleres d’informació diària de pagament dels Països Catalans han acomiadat més de 650 treballadors des que es va començar a notar al nostre país la crisi econòmica, el 2008.” La data de referència d’aquests acomiadaments, llegeixo al web de Media.cat, no s’ha d’imputar només a la crisi sinó també a les transformacions del sector de la premsa en paper.

En tot cas, són temps difícils, a la professió. Bé que ho sabem, bé que ho patim. Dues crisis: per una banda, la general, que afecta tota la societat, i que té un caràcter clarament sistèmic; de l’altra, la professional, que té a veure amb un canvi en les habilitats i capacitats que requerim al periodista; la progressiva complicació (i enriquiment) dels procediments metodològics i la transició (en marxa i sense itinerari clar) dels models de negoci que afecten a les empreses periodístiques.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Una altra cita, encara. Al blog d’Escacc llegeixo que segons una enquesta recent, “la majoria dels professionals de la comunicació menystenen les xarxes socials”. “La meitat dels enquestats ha expressat la seva convicció que el paper d’aquestes eines està ‘sobrevalorat’, tot i que el 65% dels que es defineixen com a ‘bloggers’ en discrepen. El 60%, a més, creu que han influït negativament sobre els mitjans tradicionals.”

¿Tan poc ens estimem, que creiem que un sol ocellet és el que ha ‘revolucionat’ la nostra feina i de pas aquell món que, imprudentment, ja donàvem per descomptat? Una part dels nostres col·legues no han sabut (o no han pogut?) anar més enllà de les ‘marques’; dels noms, vaja.

I és que… no és Twitter, no és Facebook, no és Google+; és un lector que ha canviat per sempre més; és una notícia sense principi ni final; és un kiosk instal·lat a cada casa. Twitter, Facebook, Google+ són, doncs, les eines que cal aprendre a fer servir apropiadament en un escenari on es mantenen els reptes de sempre de la professió: el rigor, la independència i el compromís.

El manual d’ús d’aquests nous instruments l’estem escrivint ara mateix i entre tots; potser a voltes erràticament i, segur, amb anades i vingudes que ens descol·loquen i ens inquieten, però és així com anem reinventant la professió. Noves eines per fer la ‘vella’ feina. Malament si hi renunciem.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.