Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Setmana de vagues a les universitats catalanes i a la sanitat. I un cop més ball de xifres entre les que faciliten els qui han convocat les aturades i mobilitzacions, i les que donen les institucions afectades o les policies locals (en el cas de manifestacions). I molts mitjans, a falta de fer ells el recompte o d’un organisme que es dediqui a fer-lo, senzillament plasmen les dues informacions, esperant que el lector, oient o espectador en farà la mitja per saber quanta gent hi havia en realitat, o se’n creurà una o altra en funció de les seves afinitats.

Com explicar l’impacte d’una vaga?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

“Quin seguiment està tenint la vaga?”, li preguntava dijous a les 8 del matí una periodista a un piquet informatiu a un dels accessos de la UAB. I ell li responia que a aquella hora no ho sabia pas, que no s’havia pogut encara passejar pel campus, i que tot just estava començant la jornada. La consulta de la periodista s’explica per la necessitat dels mitjans actualment de reduir-ho tot a xifres, com si fos la recepta màgica per explicar qualsevol fet.

Durant el matí, tant els rectorats de les universitats com els convocants de la vaga general d’universitats van anar donant percentatges de participació tant de professorat i personal d’administració, com d’estudiants. Tot i això, les dades reals del seguiment que en van fer els treballadors no es podien saber, ja que el procés de notificació no és immediat (per exemple, a la UAB van acordar que els treballadors avisarien de si s’hi sumaven o no, perquè després l’empresa ho descompti del sou als que han fet vaga, i aquest procés encara està obert). El fet de començar a donar xifres no confirmades s’explica per la pressió de la pressió dels periodistes i també per l’interès d’uns i altres de fer declinar els relats de la premsa cap al propi costat, ja que els mitjans també són part del terreny on es juguen aquests conflictes.

Però aleshores, davant de la impossibilitat d’oferir xifres de seguida, quines alternatives tenen els mitjans de comunicació per explicar el seguiment de l’aturada? Alguns ja ho van fer: passejar-se per l’escenari del conflicte, és a dir, els campus universitaris, i veure amb els propis ulls quin impacte hi ha. I si hi han pogut anar uns dies abans, molt millor per poder comparar el que hi succeeix un dia normal i un en què s’ha convocat vaga. Ahir, a través del Twitter, un professor assegurava que hi havia bon seguiment de la vaga perquè deia que “el campus de la UAB està tan buit com un dissabte” i que “els pàrquings de facultats de Lletres i Ciències UAB estan bastant buits, com a molt el 20% de cotxes habituals”. Els periodistes podrien haver recorregut a fórmules similars per explicar el que ells veien i fer entendre a la ciutadania quin seguiment estava tenint l’aturada. Però sovint s’acaben quedant només amb el relat de les accions dels piquets (talls de carreteres, bloqueig als accessos als edificis), com feia ahir al matí La Vanguardia: “La huelga de estudiantes por los recortes en la educación comienza con cortes en diferentes vías“.

Malgrat la dificultat que tenen avui en dia els periodistes per sortir de les redaccions a contrastar el que està succeint, les cròniques de les versions digitals dels diaris d’ahir mateix i algunes d’avui divendres al paper sí denoten que hi ha alguns periodistes que s’havien passejat per les universitats per explicar què hi veien. És el cas de Sònia Sànchez, que explica a l’Ara que “el campus de Bellaterra es veia avui molt buit des de primera hora del matí ; de la notícia a El Punt-Avui de Raul Garcia, on relata que “moltes aules de les universitats públiques van quedar buides“, o de Jordi Casabella, que assegurava a El Periódico que “la vaga […] ha registrat al llarg del matí un seguiment desigual, amb menys afluència d’estudiants del que és habitual als campus, però amb la majoria de les facultats obertes“. Tot i això, i tenint en compte la gran quantitat de centres que estaven cridats a la vaga, tots tres relats també es nodreixen de les xifres ofertes pels convocants i rectorats, a més de les facilitades per agències.

Comptar manifestants, l'”assignatura pendent”

L’altre ball de xifres que s’ha viscut aquesta setmana és del nombre de participants a la manifestació que ahir dijous va culminar la vaga universitària. Mentre que la guàrdia urbana ho situava en 10.000 persones, la PUDUP (plataforma unitària que havia convocat l’aturada) ho elevava fins a 20.000. I els mitjans s’han dedicat a reproduir les dues xifres. Només algunes excepcions, com la de la versió digital de l’Ara, on la periodista va buscar una fórmula per complementar les xifres: “El riu de gent que abastava des de plaça Sant Jaume fins a Canaletes, tot i que ocupant només la calçada esquerra de la Rambla, col·lapsava el trànsit als voltants del centre de Barcelona“.

El periodista Joan Carles Peris, presentador i editor del Telenotícies del cap de setmana, fa uns mesos al seu bloc recordava que comptar manifestants continua sent una assignatura pendent. I ho explicava a partir de la seva pràctica professional: “Sempre m’he resistit, encara que al final no m’ha quedat altre remei, a citar la xifra que donen els uns i els altres, sabent que estic reproduint dues mentides, o almenys dues dades sota sospita raonable. Com a alternativa, podem mostrar imatges del moment central de la manifestació, citar la superfície ocupada a la trama urbana, la durada de la marxa… però mai tindrà la força d’un dígit amb una bona cua de zeros”.

Davant d’aquesta situació, Peris proposa crear un organisme que s’encarregui de fer aquests recomptes: “Tenim un CAC, un Col·legi de Periodistes, un grapat d’universitats on s’ensenya comunicació i una xarxa de mitjans públics i privats que invoquen com un mantra l’ètica professional i la necessitat de transparència de la vida pública. Seria gaire difícil que tots plegats es posessin d’acord a crear un instrument que, cada cop que hi ha una manifestació, fes un còmput dels assistents, amb criteris contrastats i públics?”.

De fet, ja havia existit una eina com aquesta. La va impulsar el col·lectiu Contrastant, i va servir per posar el debat sobre la taula sobre les xifres de les manifestacions, especialment de les convocatòries més massives. Però la manca de finançament els va obligar a aturar l’activitat. Així que les possibilitats hi són, i més amb la tecnologia de què es disposa actualment. Tirar-ho endavant depèn, doncs, de la voluntat. I és que, remetent-nos de nou a l’article de Joan Carles Peris, “continuar com fins ara vol dir que preferim seguir abonant la manipulació i que la veritat, al capdavall, no ens importa tant”.