Rigor i precisió

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Quan fa més de 20 anys dirigia un periòdic comarcal insistia en l´exigència d’un rigor extrem en la precisió de les informacions per la proximitat del lector. Hi havia sempre algú que havia viscut en primera persona els fets que nosaltres convertíem en notícia, en esdeveniment. T’hi jugaves el físic, tot i publicar fets verídics. No cal dir si l’erraves! Les amenaces i els insults via telefònica, amb una distància que propiciava els excessos, sovintejaven. I això sense tergiversar!

Els errors se segueixen cometent i trobo que als diaris encara costa acceptar-los i, sobretot, esmenar-los. Com escrivia David Randall el 1996 a El periodista universal (cito de memòria no el tinc a mà) els diaris haurien de portar una nota on recordés que estan fets per humans només en 24 hores. I amb la fal·lera de les noves eines, jo hi afegiria en 24 segons…

Per això, trobo molt interessant que, per exemple, Lavanguardia.com permeti notificar un error a la informació que estàs llegint. L’ideal seria que hi haguessin prou editors per fer aquesta feina, professionals experts de llarga trajectòria i vasta cultura. Però els estalvis s’acostumen a encetar per aquests llocs de treball i la qualitat final de la informació se’n ressent. Per evitar-ho, cadascú té el seu mètode. Hi ha companys corresponsals que no envien res a la redacció, si tenen prou temps, sense que ho llegeixi un col·lega de confiança que no en farà cap ús inadequat.

Anys enrere, un manual de periodisme, seguint en la línia de Randall, conferia que un error per pàgina en un diari era el màxim acceptable. Podia ser ortogràfic, de context, de llocs, de dates, horaris, resultats, filiació… Quan les notes fan mal d’ulls, però la credibilitat no se’n va en orris. Sovint és la dada accessòria, la nota de color, la que no s’ha comprovat prou, la que s’ha escrit de memòria i que treu lluïssor al text.

La lliçó diària que dóna The New York Times és exemplificant. Corregeix tots els errors que detecten sense tallar-se i contextualitzant-los en les línies que facin falta. A finals d’octubre corregien el nom del previsible futur president del govern espanyol, a qui havien anomenat “Mariana”. Potser per proximitat amb Mèxic, on abunden noms de pila per ambdós sexes com Guadalupe o Natividad, com s’anomena un antic governador de Nuevo León que, fa anys, fou feminitzat per un periòdic català.

La setmana que vaig buidar la pàgina 2 del New York Times per poder escriure aquest text, em va donar una mitjana de 5,2 correccions per dia. Només el dimarts 31 de maig no n’hi havia cap. El diumenge anterior Lionel Messi en protagonitzava una, ja que un comentarista britànic es referia a Xavi Hernández i no pas a Leo, que tants problemes dóna als diaris de doble edició catalana-castellana. La correcció de fets secundaris com el nombre de néts de l’escultora Leonora Carrington, morta a Ciutat de Mèxic aquells dies, 5 i no pas 4, encara em xoca. L’1 de juny publicaven una correcció ajornada per recerca del 27 d’abril…

Una màxima és no rabejar-se en els errors dels altres. Destacar que la CNN situava Cannes a Galícia (on hi deu haver un poble que s’anomena així segons Google Maps) pot ser exemplificador de la manca d’editors de les televisions o del poc coneixement de geografia que tenen els nord-americans. Però si pocs dies després, en la mort en un accident d’helicòpter del ministre d’interior mexicà, el mateix diari ni encerta l’estat cap a on anava, Morelos, no Morales, ni la seva capital ni… no fa cap gràcia. Més editors i més diversitat a les redaccions, amb molt treball col·lectiu, són imprescindibles per evitar corregir.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.