El Grup Democràtic de Periodistes 2.0

Amb la mort de Josep Pernau s’apaga una de les veus més representatives de la generació de periodistes catalans que van començar a fer feina a les darreries del Franquisme. Pernau, com Josep Maria Huertas o Ramon Barnils, va practicar l’ofici en un context diferent a l’actual. Però de la seva feina durant aquells anys potser se’n pot extreure alguna lliçó aplicable als nostres dies. L’enyorat Huertas, al seu llibre Cada taula, un Vietnam, divideix els periodistes d’aquells temps en tres categories. En primer lloc, els adictes al règim. En realitat eren pocs i acostumaven a ser la casta dirigent (tot i que no sempre: de vegades eren simples lacais). Al cantó oposat hi havia els demòcrates, opositors de totes les tendències agrupats entorn del Grup Democràtic de Periodistes, fundat pels mateixos Huertas i Pernau. També eren pocs, però molt polititzats i actius. Enmig hi havia el grup més nombrós: el dels qui no es posicionaven i anaven fent la viu viu sense protestar gaire.

Avui en dia, salvant les lògiques distàncies, és possible que el panorama no hagi canviat tant com sembla. Als periodistes catalans els podem englobar encara en tres famílies que són paral·leles a les que definia en Huertas. A una banda hi tenim els partidaris del règim actual: tertulians, opinadors i ‘palmeros’ dels partits polítics hegemònics. No són gaires, però tenen la paella pel mànec, els millors altaveus i les subvencions més suculentes. Al cantó oposat, més o menys camuflats rera la trinxera i amb les seves lògiques diferències, hi trobarem aquells professionals que no es resignen a reproduïr sense més el discurs dominant. Són, esclar, els companys del Grup de Periodistes Ramon Barnils. I molts d’altres que no en formen part: de fet, tots aquells que creuen encara en els preceptes deontològics més bàsics i, pública o anònimament, fan de la lluita per la qualitat de la informació i la dignitat de l’ofici una raó de ser. Enmig d’aquests dos grups hi ha, de nou, la gran massa indefinida que va fent. No alcen la veu ni gosen molestar l’amo, però tampoc estan gaire satisfets amb la situació actual. El seu rol dependrà, en gran mesura, de com bufin els vents.

La gent del Grup Democràtic de Periodistes eren una minoria, però amb les seves mobilitzacions i sobretot amb la seva feina a les redaccions van anar corcant la legitimitat d’un règim vergonyant. Cada article sobre una vaga exitosa, cada reportatge sobre un barri en lluita i cada crònica sobre un concert en què es demanava l’amnistia era una victòria sobre la censura i un pas més cap a la llibertat. I van guanyar: el resultat és aquesta democràcia, imperfecta si voleu, però democràcia al capdavall. Els, diguem-ho així, periodistes democràtics d’avui són una mica diferents que els seus pares. També són minoria, però van sumant adeptes. Tot i no tenir al damunt la mordaça de la Llei Fraga, s’enfronten a la censura de “l’això no interessa” i a l’autocensura del “què diran”. Treballen des de la precarietat i la incertesa. Es mouen bé en el 2.0, però no renuncien als continguts en profunditat. No es resignen a les directrius del silenci còmode i el repicat acrític, i miren de fer, quan poden, periodisme valent i rigorós. A l’igual que als seus antecessors dels anys setanta, tenen una cosa molt important al seu favor: la raó.

Els membres d’aquest invertebrat i hipotètic Grup Democràtic de Periodistes 2.0 tenen més eines que els seus antecessors i l’experiència acumulada de tots els Huertas, Pernaus i Barnils. Tenen, també, les mateixes febleses i contradiccions. I el mateix risc d’acabar integrats en l’establishment. Poden semblar una colla d’arreplegats, però de vegades gaudeixen de més credibilitat que la capçalera més sòlida. Cal mirar el panorama amb prespectiva: vivim un temps de grans canvis en el món de la comunicació. Les empreses del sector fan aigües i cal repensar i transformar la professió. Al mateix temps, els Països Catalans es troben en una cruïlla nacional i social. No serà imminent, però viurem grans sacsejades, començant per Catalunya i acabant per l’Estat espanyol i Europa. Nous moviments socials que ningú sap quin potencial acumularan podrien jugar un paper clau en la dinàmica política del futur. Aquesta crisi no serà el final de res, sinó el començament d’alguna cosa que no sabem on ens durà. En aquesta rampa de llançament, els periodistes demòcrates del segle XXI tindrem les de guanyar, com els demòcrates dels setanta van acabar prenent les regnes quan va caure el vell ordre franquista. Francament: si jo fos un partidari de la premsa del règim no les tindria totes. Tal com està el pati, qui sap si no estaria apostant al cavall perdedor.