Palmeros

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

En deu anys els diaris han patit una caiguda de vendes espectacular. A la meitat, en molts casos. Els 200.000 exemplars que els dos grans diaris catalans venien a cavall de segle -i els 75.000 del País o aquells 45.000 de l’Avui- ja són una il·lusió per molt de maquillatge que hi posin les subscripcions en bloc i altres enganys pitjors que la cuina de les enquestes electorals. Ens ho hem merescut. Hi ha dies que penso que és caríssim pagar 23,20 euros pels continguts que hi trobo. En sóc corresponsable. Com s’ho fan, doncs, els periodistes per transmetre les seves notícies i que se n’assabenti algú? Doncs, fent autocites a través de les xarxes socials. “Aquí us deixo el reportatge que he publicat avui a…” és una de les frases més repetides en el Timeline dels periodistes a Twitter. També es pot quedar bé amb els companys del mitjà i aplaudir les iniciatives de l’empresa que ens paga. Està bé. Però no som millors, en tot cas, que els palmeros dels partits polítics que van repetint les frases dels líders o que fan grans aportacions demagògiques.

Jo també hi he caigut, en alguna ocasió, en aquest autopalmerisme periodístic, perquè sí, és molt trist que treballis un tema, el publiquis i no se n’assabenti ningú. Ni ta mare. Però ja fa molt de temps que escrivim per pura vanitat, sense pensar en el lector, només perquè ens llegeixin els amics i enemics d’altres mitjans. “En Mas i en Carod han sopat!”. Quantes vegades hem sentit aquesta frase com a prèvia a parar màquines a la redacció. No sabem què s’han dit ni tan sols què han jalat, però és igual. Cinc columnes. L’objectiu és publicar un detallet més que la competència. I resar, resar molt perquè en les hores que queden fins que surti la -diguem-ne- notícia no se sàpiga… i córrer a Twitter a fer propaganda de la gran exclusiva.

Hi ha encara una variació en aquesta estratègia comunicativa de dubtosa imparcialitat. Ho feien els impulsors d’un diari de principis de segle anomenat El Imparcial. Van arribar a vendre 15.000 exemplars amb l’única estratègia de plantar-se al costat dels quioscos de la Rambla i cantar en veu alta, cridant, les excel·lències d’aquell nou diari que havia de canviar el món. Eren uns bèsties del carrer. Els primers palmeros del periodisme. I van triomfar. A la nostra generació això no ens passarà perquè ningú baixa a la Rambla. L’any passat l’Ajuntament de Barcelona va reformar la font de Canaletes i el primer periodista que se’n va adonar va ser l’Anna Ballbona de El Punt perquè passava per allà de camí des del tren cap a la feina…al tercer dia que hi haguessin les bastides. Per sort encara no hi havia la febrada de les xarxes socials. Ho haguéssim sabut de seguida. Amb foto i tot. I hauríem sortit disparats cap al carrer? No! Cap a l’ordinador a refregir la notícia i tuitejar-la, mentint fins i tot. “Jo vaig ser primer”, li diríem a tothom. O diríem: “Això és vell; ja se sabia”. Per pura vanitat. I el ciutadà del carrer ens miraria com a pobres desgraciats.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.