El disc “més madur” i “més personal”

La mandra, l’automatisme, són grans enemics de la humanitat i del periodisme. “Amaral torna amb el seu disc més madur”. ¿Madur per què? ¿Com es medeix aquesta maduresa? Algú anuncia, i molts ho repeteixen, que “Raimon lliura el seu treball més autobiogràfic”. Ah, ¿i això és bo? “Pau Vallvé publica el seu disc més personal”. ¿Personal per què? ¿Les seves propostes anteriors no ho eren, de personals? ¿Eren impersonals? ¿Les feia algú altre? ¿Una màquina, un programa informàtic…?

Sovint, el que sembla fet per una màquina o un programa informàtic són els articles i els titulars. Es reben textos promocionals de discogràfiques o mànagers, un subgènere periodístic subministrador de grans moments de perplexitat quotidiana, i es transcriuen fent anar idees senzilles que fa molt de temps devien tenir algun sentit però que, a força de repetir-les, estirar-les i rebregar-les, ja no volen dir res en absolut.

Madur. De vegades, un disc mereix aquest adjectiu perquè el seu autor ha sigut pare i li dedica una cançó a la seva criatura, o perquè ha fet un viatge a la Índia “super-enriquidor” i “espiritual”, o perquè ha enregistrat una cançó amb “sensibilitat social” (un altre clàssic!). Autobiogràfic. Desconfieu dels artistes que s’obstinen en expressar en les seves cançons el seu “univers interior”; tot allò que “tenen a dins”. Hi ha “universos interiors” que només desperten un interès sincer i profund en els familiars més propers del creador: la seva tieta, la seva àvia. I vides que, pel bé de tots nosaltres, no mereixen inspirar cap “disc autobiogràfic”. Personal. Aquesta potser és la millor, perquè no té cap significat. Tota obra és feta per alguna persona, oi? Tot i que de vegades pugui no semblar-ho.

Madur, autobiogràfic, personal. Espiritual, social, polític, nu, radical, ambiciós… Necessitem que les noves obres dels artistes siguin sempre “més el que sigui” que totes les altres; més que qualsevol creació anterior de la història de la música, o del cinema, o de la literatura. I fabriquem paraules-esquer tramposes que es van devaluant. No crec que les haguem de vetar, però sí mirar d’aplicar-les amb una mica més de compte. N’hi ha prou amb fer-les servir quan tingui una miqueta de sentit.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019