Cobrar “dues vegades i mitja més que el president del govern”

El candidat de CiU a les eleccions espanyoles, Josep Antoni Duran i Lleida, va reconèixer fa dies al programa ‘Salvados’ de La Sexta que havia sondejat “un periodista” per anar a les llistes, però que aquest ho va rebutjar perquè cobrava “dues vegades i mitja més que un president del govern” espanyol.

Tenint en compte que, durant el 2011, Jose Luis Rodríguez Zapatero va cobrar un sou brut anual de 78.185,04 euros (6.515,42 euros bruts mensuals), podríem inferir que el periodista en qüestió deu estar cobrant uns 16.200 euros bruts mensuals. No està gens malament, eh!

Que consti que no critico aquest periodista pel sou estratosfèric que cobra. Tan sols ho faria si, en un atac de demagògia, aquest professional critiqués dia sí i dia també els sous dels polítics.

Perquè és ben habitual sentir des de certes torres de marfil periodístiques la crítica constant als sous dels polítics, per elevats. Però la xifra revelada per Duran també és esgarrifosa. Oimés si la comparo amb l’última nòmina que vaig cobrar. Avergonyida, no s’atreveix ni a sortir del sobre quan veu tants dígits seguits. Tampoc no s’atreveixen a sortir del sobre les nòmines de col·legues que treballen a la ràdio privada líder del país, a diaris que es pretenen referents nacionals, a diaris comarcals…

D’acord que, possiblement, aquests col·legues meus, com jo mateix, som carn de canó prescindible per a les grans empreses comunicatives privades. Tant s’hi val el bagatge i els contactes aconseguits fins ara. Si nosaltres no acceptem aquestes nòmines, darrere nostre hi ha un exèrcit de nous llicenciats que sí que les acceptaran. I si el producte no surt tan afinat com abans, tal dia farà un any!

També ens sentim totalment prescindibles quan les grans patums de la professió critiquen tan ferotgement els blocs electorals als mitjans públics, el qualifiquen de càncer per antonomàsia del periodisme català i no diuen ni mu dels sous que paguen a la seva tropa… No ho sé, potser de tant en tant també podrien parlar de la precarització del nostre món, ni que sigui per solidaritat…

Perquè entre els utòpics 16.200 euros bruts mensuals i les nòmines de bona part de la base periodística del país, no hi ha un entremig? Vaja, ho dic perquè qualsevol diplomat en Magisteri, sense ni haver hagut d’aprovar unes oposicions, l’endemà de tenir el títol s’apunta a llistes i, si té plaça, passa a cobrar 1.800 euros mensuals!

Que per què parlo de números i no de periodisme? Coi, perquè arriba un moment a la vida en què t’adones que no pots viure de l’aire, i després d’haver-te arrossegat per mil i un mitjans cobrant sous irrisoris (ei, però amb il·lusió!), et planteges si també viuràs així quan tinguis 35 ó 40 anys. Si la resposta és “no”, amic meu, t’agradi o no hauràs de passar al “cantó fosc de la força”…

Després, tots plegats ens lamentarem de la mala qualitat dels nostres mitjans, i no en sabrem el motiu.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019