Ens manca bon periodisme de sàtira i humor

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que en ell apareix fa referència a la data de la seva publicació.

Fins fa poc més de vint anys i al llarg de la història de la premsa en català hi havia hagut sempre, exceptuant els anys durs de la dictadura franquista, revistes humorístiques i satíriques en la nostra llengua. Des d’Un Tros de Paper, de 1865, o les que el seguiren, com ara L’Embustero, La Rambla, Lo Mestre Titas, Lo Burinot, La Xamfaina… Passant per les tres més famoses, La Campana de Gràcia, L’Esquella de la Torratxa i Papitu, totes elles de finals del segle XIX. Al País Valencià, en aquesta època, van proliferar tot un seguit de publicacions satíriques i d’un humor groller i transgressor en un català col·loquial farcit de castellanismes.

Aquesta premsa va tenir continuïtat a principis del segle XX amb el Cu-Cut, seguit de L’Estevet, Cuca Fera i la revista esportiva satírica Xut. Amb la segona República van aparèixer, a Barcelona, la mítica revista El Be Negre i a València La Chala, amb un èxit de públic notori.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

I a partir de la transició postfranquista es produeix un altre esclat: al País Valencià El dàtil i El gat pelat. I a Catalunya La pipa d’en Roc, Cul de sac, Amb potes rosses, El cementiri, L‘Òliba, El badall de Gràcia, La Xinxeta, La Bimba, El drall… moltes d’elles de vida efímera.

D’aquesta darrera publicació, dirigida per Ramon Barnils, només en van sortir catorze números, entre el març de 1988 i febrer de 1989. En l’editorial del número zero, Barnils es feia ressò del problema: “Dir que el nostre país ha vist sempre florir revistes d’humor seria un tòpic, si no fos perquè no sempre és veritat. Com ara mateix. La inexistència de publicacions d’humor aquests darrers anys -una altra cosa és l’existència de publicacions que facin riure, que d’aquestes sí que n’hi ha…”. Ell posava l’esperança en el fet que El drall tenia al darrere una empresa seriosa. “…l’únic essencial és que l’empresa ragi…” deia en el mateix editorial. Però és evident que no va ser així. Ja ho profetitzava Carles Flavià al mateix número: “L’amic Ramon Barnils m’anima a col·laborar en una nova revista d’aquestes que tanquen de seguida…”.

Des d’aleshores que pràcticament no han tornat a aparèixer revistes satíriques i d’humor en català. Parlo, és clar, de publicacions amb cara i ulls i d’àmbit general. Em consta que en el món dels fanzines i a nivell local sí que van sortint i algunes coses.

Aquests tendència ha tingut escasses excepcions: del 1995 al 2009 Eliseu Climent va publicar a València l’anuari satíric La Traca, com a suplement de la revista fallera Pensat i fet. I en els inicis d’El Triangle semblava que aquesta podia ser la continuadora de les publicacions satíriques anteriors, però ha evolucionat cap a una revista més seriosa d’on pràcticament ha desaparegut l’humor.

Es diu, i no deixa de ser cert, que una explicació a aquesta mancança és que Catalunya ha viscut un transvasament de l’humor en paper a la ràdio i a la televisió. I també, en l’actual era digital, a través d’Internet i les xarxes socials. Però en tots aquests mitjans hi trobo actualment un humor massa fàcil i frívol, poc intel·ligent. I que cada cop fa menys gràcia.

No fa ni un mes que el diari ARA ha tret un suplement setmanal d’humor. Potser valdria la pena que el grup Cultura 03, a través de Sàpiens Publicacions, es plantegés de convertir-lo en una revista independent.

Crec, sincerament, que mentre les edicions en paper encara siguin importants per a molta gent, ja fa massa temps que als catalans ens manquen publicacions que se’n riguin de tot, del mort i del que el vetlla. De motius no en falten. Ens cal més sentit de l’humor… i de la realitat. Per tal que no tornin a produir-se, entre independentistes!, reaccions irades com les que van generar les paraules de Peces Barba quan ens va tractar, als catalans, de mals espanyols.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019