La independència d’uns mitjans dependents del diner públic

S’acusa sovint els mitjans de comunicació de ser dependents de les subvencions públiques. I és cert. En un moment de crisi general i especialment en el sector periodístic, on les empreses han reduït el pressupost en publicitat i ha baixat el consum de mitjans –especialment diaris–, la precarietat dels treballadors i els acomiadaments massius no són suficients per fer viables molts projectes i el recurs de l’ajuda pública és freqüent i necessari. Personalment no ho trobo denigrant. Fer periodisme en català és un negoci molt complicat i en certs sectors guanyar espai és dur. En el cas dels diaris digitals, per exemple, sense suport públic seria impossible que el català s’hi fes un lloc. A més, la funció social dels mitjans és evident i, per tant, que part del pressupost públic es dediqui a la construcció d’un marc comunicatiu propi és lògic. No crec pitjor dependre del diner d’una administració que del d’empreses privades, algunes de les quals, si són molt poderoses, poden condicionar força més que les pàgines de publicitat que contractin –i això es veu encara més clar en els mitjans locals–.

El problema d’aquestes ajudes massa vegades és la manca de transparència o la seva discrecionalitat. És perfectablement lògic la convocatòria de subvencions que, segons vendes i altres variables, atorgui ajudes a alguns mitjans en català. El que ja fa més pudor són les ajudes a dit, les subscripcions a capçaleres que aparquen milers d’exemplars diaris al soterrani d’alguna administració o la publicitat indiscriminada en uns mitjans concrets per sistema. Aquí hi ha el tret diferencial i on s’amaga el major gruix de les ajudes. Igualment, no totes són econòmiques. La cessió continuada d’informació en prímicia a un o altre diari és també un suport gens menyspreable. Regales prestigi i exclusivitat, uns valors molt preuats, a vegades fins i tot il·legalment. Sense anar més lluny, la informació publicada a La Vanguardia sobre els informes de la Sindicatura de Comptes sobre el Memorial Democràtic va aparèixer tres dies abans que arribessin al Parlament, el que suposa una clara vulneració de la llei per part de qui els va filtrar –que ningú denunciarà–.

Aquest moment tan concret i fràgil de dependència dels mitjans, a més, es produeix en el període de major concentració de poder polític a Catalunya de les últimes dècades. L’ajuntament de Barcelona, les quatre diputacions i el Govern de la Generalitat estan en mans d’una mateixa formació. L’equilibri per buscar ajudes a una o altra administració, en cas que s’incomodi una tercera per la línia ideològica del mitjà, ja no és factible. La capacitat de condicionar és omnipotent. Caldrà estar atents a com influeix aquesta situació i si el periodisme independent –o com a mínim, crític i no partidista– la pateix. Que cadascú faci les seves apostes.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.