No era això, companys, no era això

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Vaig néixer l’any 1964 i per tant, vaig passar tota la meva infantesa i l’adolescència veient, quan ho feia, una única televisió, amb una programació pensada i feta en espanyol i amb uns referents absolutament allunyats del meu país i de la meva llengua i cultura, quan no obertament hostils.

Per això, apunt de fer els 20, vaig rebre amb una gran alegria, el naixement de TV3. Com molta altra gent de la meva generació i de les generacions anteriors a la meva, vaig veure l’aparició de TV3, com la gran oportunitat que un mitja de comunicació de masses tan important com és la televisió, participés en el redreçament cultural, social i nacional de Catalunya.

I també va ser llavors que vaig començar tenir un somni: treballar a aquesta televisió.
I el somni es va fer realitat. Des de l’any 1989, sóc un dels treballadors que fan possible TV3, la Televisió de Catalunya. I em sento orgullós de participar, des de les responsabilitats que he tingut al llarg d’aquests 22 anys, a fer televisió pública.

Ara que, amb l’excusa de la crisi, es posa en qüestió el model de televisió i ràdio públiques de Catalunya, és el moment de recordar que els mitjans de la Corporació han contribuït decisivament a la recuperació de la llengua, d’uns referents propis i ho han fet, com diu la seva acta fundacional, amb respecte “al pluralisme, la igualtat i la no-discriminació per cap raó ni circumstància personal o social”.

Ara que amb el pretext d’acomplir l’objectiu de dèficit públic s’aprimen els pressupostos de TV3 i Catalunya Ràdio, caldria recordar que només uns mitjans públics poden garantir una producció que té com a objectiu la cohesió social i el redreçament nacional. Una programació que fomenta la convivència a través del coneixement així com la recuperació de la memòria històrica i una informació, reflexió i debat plurals, fets des de la independència i amb una òptica catalana. Un model, el de la CCMA, que és, a més a més, d’una gran qualitat i que ens ha convertit en líders a Catalunya i en un referent a nivell mundial.

Podem discutir si sempre hem encertat a fer-ho com alguns hauríem volgut, si ens hem quedat a mig camí a l’hora de vertebrar l’espai català de comunicació o si hauríem d’haver estat més agosarats en la defensa de la llengua i del país, però el que és indiscutible és la contribució que aquests mitjans han fet i fan, al redreçament nacional.
És ara quan ens hem de preguntar si volem els mitjans que li calen a una nació que aspira a tenir una veu pròpia al món o ens conformem a ser uns mitjans autonòmics reduïts que cedeixin el lideratge, no a un altre canal pensat i fet en català, sinó al conjunt de televisions i ràdios, majoritàriament pensades i fetes en espanyol, allunyades del país i de la llengua i cultura pròpies, quan no descaradament anticatalanes. No era això, companys, no era això, el que somniàvem quan va néixer TV3.

Com va dir la directora de Televisió de Catalunya, Mònica Terribas, “aquest model de servei públic, no és el meu”.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.