Fumuts però apassionats

La cosa està fumuda. Només cal fer un cop d’ull al mapa de mitjans catalans en perill que ha elaborat la periodista Txell Costa. Una quinzena es troben en situació crítica, amb acomiadaments múltiples i reducció de salaris, i deu ja han tancat la barraca. Tot just fa una setmana, acabaven les emissions de Ràdio Televisió de Mallorca, que deixava 117 treballadors sense feina i tota l’illa sense cap canal públic en català. Un centenar de treballadors que s’afegeixen als més de dos mil periodistes desocupats, el triple que fa tres anys.

Fa temps que sentim parlar de la crisi als mitjans de comunicació. I fa temps que no parem de dir que ara estem immersos en una doble crisi: la global (econòmica) i la del sector, que s’ha hagut d’adaptar i reinventar a cada avenç tecnològic. Una doble crisi que mostra, més que mai, un panorama força desolador.

Desolador per dins i per fora. Per dins, perquè els qui en formem part ho veiem amb preocupació, pels companys que s’han quedat sense feina, i amb temor; és difícil no demanar-se qui serà el proper. Per fora, perquè s’ha generat una precarització dels periodistes, i com a conseqüència lògica, del periodisme. El tancament de mitjans suposa un perill per a la llibertat d’informació, un dels pilars de qualsevol societat. També ho suposen les condicions en què treballen molts periodistes, amb salaris baixos i en redaccions reduïdes a la mínima expressió. Se sent sovint que ja no es fa periodisme com abans, que els periodistes ja no surten al carrer. Insistia Bru Rovira en una entrevista a El País com n’és, d’important, no perdre el contacte humà i dedicar més temps a la reflexió i la investigació. Però quan les condicions són les que són, es fa difícil. Que no impossible, com recordava la companya Laia Altarriba en aquesta mateixa secció, quan escrivia que costa de trobar les Irene Polo d’avui dia, però que hi són: només que ara cal gratar una mica més per trobar-les, i la majoria, lamentablement, han de fer la feina en condicions precàries o bé per vocació, sense esperar un sou a canvi.

D’acord, ens reinventarem les vegades que calgui, però sense perdre de vista que un país sense mitjans públics forts que garanteixin la llibertat i la pluralitat és un país dèbil. I això ja no és qüestió de les ganes que posem en l’ofici sinó de política. Perquè de ganes de fer bé la feina, ens en sobren.

Quan el present ens presenta un futur tan incert, paraules com les del periodista José Martí Gómez en aquesta entrevista d’Enric González són una injecció d’adrenalina. Per això em permeto de recomanar-ne la lectura, que encomana passió i desperta el cuquet del periodisme a qui l’hagi pogut perdre.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.