Ara que ja no hi ha dreta ni esquerra…

Haig de confessar la meva admiració per la legió de columnistes i blocaires conservadors catalanistes, aquells als que alguna vegada he vist batejats amb el genèric de CIUopinadors, encara que sospito que molts d’ells no en tindran el carnet. Durant els anys de la travessa del desert de la federació han demostrat una veritable fermesa ideològica, una cohesió interna digna de mencionar i una capacitat impressionant per no defallir i lluitar a tots les batalles, des de la guerra de posicions i artilleria pesada a les tribunes dels grans mitjans a les guerrilles irregulars dels petits digitals i les xarxes socials. Ells han estat uns dels artífexs més importants de la corrosió del tripartit fins al punt que els seus propis promotors han acabat abjurant de la idea (val a dir de passada que la retòrica esquerrana i la praxis liberal d’aquells governs els feia especialment vulnerables, però això ja seria matèria per un altre article).

Una de les seves idees força és que ara que ja no hi ha dretes ni esquerres l’aliança d’ERC amb el PSC era contranatura i fins i tot una traïció a la pàtria per part dels republicans. El que ha via de fer ERC era pactar amb els altres nacionalistes per tal de garantir l’avanç cap a la independència.

Per això, ara que les tornes han canviat, és quan és fan més evidents les virtuts d’aquesta cohesió de ferro. Amb comptades ocasions he sentit algun d’aquests opinadors denunciar el pacte contranatura de CiU amb el PP i exigir-li que es posi d’acord amb els altres nacionalistes que, tot sigui dit de passada, no crec que ERC exigís massa per acceptar.

Però la realitat és una altra i encara que aquesta vegada no hi hagi llums ni taquígrafs ni fotografies al Majestic, les dretes s’ha afanyat a construir una Santa Aliança que reforça, com mai, les posicions popularistes a Catalunya, amb l’Ajuntament de Badalona, responsabilitats a la Diputació de Barcelona i una més que òbvia influència a la Generalitat sense la qual no s’entendria el harakiri que li volen fer a TV3, per molt que el President Mas s’entesti a negar-ho.

És, precisament en l’obsessió per desmantellar la CCMA on es veu més clarament la mà negra del projecte imperial de la “Una Grande y Libre”. De debò què, per posar sols un exemple, ens volen fer creure que es vol tancar el canal en alta definició ja en marxa per estalviar el cost d’emissió? Això seria, i perdonareu la frivolitat, com tancar-ne el web per no haver de pagar la renovació de domini.

En canvi és el poc catalanista El Periódico qui cedeix una tribuna a l’independentista Ernest Benach per a explicar aquestes obvietats davant el silenci d’aquesta legió d’opinadors disposats, fa sols un any, a immolar-se per la salvació de Catalunya. I això en uns temps on ja no hi ha diferències entre l’esquerra i la dreta…

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019